Un nen que no ha corregut mai el risc d'esquinçar-se els pantalons amb la branca d’un arbre, ha tingut infància?
Quan el vocabulari psicològic encara no havia substituït el llenguatge natural, tothom acceptava com la cosa més normal que ser nen és posseir molta més energia que sentit comú per controlar-la. Al nen entremaliat se li deia entremaliat; al trapella, trapella, i cada colla infantil tenia orgullosament algú de la pell del diable. Tothom sabia que la vida no té altres instruccions que les que ens proporciona la intransferible experiència d'anar vivint.
Avui hi ha nens amb síndromes que en lloc de jugar interactuen en activitats de lleure pedagògicament correctes. El resultat és que són la primera generació de la història que està creixent amb els genolls impol·luts. Per veure nens amb infància pròpia, amb vides a la intempèrie, amb aquella llum als ulls pròpia de l’experiència aventurera cal anar als països del Tercer Món, on encara disposen d’espais amplis on poder ser nens autònomament, sense la supervisió d’un adult sobreprotector. La cara d'aquests nens sense comoditats, però lliures, contrasta fortament amb la dels nostres, que envoltats de joguines, s'avorreixen. Els nostres nens ja no saben què és un joc lliure, desestructurat i arriscat.
Hem cancel·lat Huckleberry Finn.
Quan defenso el joc lliure i arriscat davant de pares i mares, immediatament percebo la seva incomoditat, perquè se senten, alhora, descontents amb la seva sobreprotecció i incapaços de prescindir-ne. Molts entenen, perquè encara conserven viva la memòria de la seva infància, especialment si són de poble, que el joc arriscat no solament és divertit, sinó, sobretot, necessari per al desenvolupament equilibrat d'un nen, però magnifiquen les potencials amenaces i, sense adonar-se’n, transmeten la seva inseguretat a les seves criatures.
En l’actual debat sobre les pantalles i la infància trobo a faltar la pregunta essencial: a quina necessitat han vingut a donar resposta les pantalles? La meva tesi és que són una resposta al buit tediós causat per l’absència d’expectatives de joc real, intens, vital. Els mòbils són la resposta més eficaç que hem inventat per distreure'ns dels nostres microtedis quotidians. Si han esdevingut les protagonistes de les nostres vides és perquè prèviament les havien buidat d’experiències directes, emocionants, en primera persona, de contacte aventurer amb el món real. Es pot al·legar que la seva victòria és ben trista, però és instantània. I això, en un temps que ha proscrit l'espera, hi compta. I molt.
Cal retornar la infància als seus legítims propietaris.
La por que senten els pares moderns davant del joc arriscat manifesta, alhora, la seva creixent desconfiança cap al món, cap al futur i cap a les capacitats dels seus fills. El seu neguit està contaminant la seva família d'una indefinida por al possible. ¿I com podria no ser així si no permetem que els fills posin a prova les seves capacitats per aprendre autònomament a avaluar els riscos potencials d'una situació, a moure's en àmbits desconeguts i a assumir les conseqüències reals de l'assumpció de riscos?
Siguin els que siguin els perills del joc arriscat, els riscos de la sobreprotecció no són menors. Com més fan els pares pels fills, menys fan els fills per ells mateixos. Un exemple: l'edat en què els nens aprenen a controlar els esfínters recula. A principis de segle el 60% de nens de 18 mesos els controlaven. Avui només la meitat són autònoms als 36 mesos. I hi ha nens de 4 anys amb bolquers.
No hi hauria d’haver res més normal que un nen ple d'energia, explorador, curiós, amb ganes de superar-se constantment a si mateix, que sent una atracció encuriosida pel risc. Aquesta atracció neix espontàniament, perquè quan les habilitats dels nens superen els desafiaments que li ofereixen els seus entreteniments, intenten reduir l'avorriment augmentant el desafiament, però els adults la podem apaivagar fins a esterilitzar-la.
Els nens han d'estar tan segurs com calgui, però no tan segurs com sigui possible. El nostre objectiu ha de ser enfortir les seves competències davant del risc, precisament perquè el risc, a la vida, és real. Els hem de proporcionar un entorn propici i després apartar-nos tant com les circumstàncies ho permetin.
La sobreprotecció és una forma de maltractament, perquè no considera que els fills siguin dignes de descobrir (en un procés de progressiva autonomia) les aventures, les fatalitats, les esperances i les decepcions del món.
