Des que Donald Trump ha fet la seva aposta caòtica pels aranzels ha passat una cosa molt estranya. Un efecte rebot ha inundat la nostra conversa pública amb una defensa acrítica de les bondats de la globalització i el comerç lliure fins al punt que ara sents portaveus d'esquerres que semblen Margaret Thatcher ressuscitada. Però que Trump vulgui fer servir el poder polític per intervenir sobre el mercat i reindustrialitzar la nació no vol dir que intervenir sobre el mercat i reindustrialitzar la nació sigui un projecte condemnable, ans al contrari. La gran majoria de les veus que sentim aquests dies parlen com si no hi hagués alternativa al sistema actual, com si el comerç global funcionés de forma neutral, independent de les relacions de poder i les lleis que permeten unes coses o altres; en definitiva, com si no haguéssim après res del que va portar a la Gran Recessió. El gir imperialista dels Estats Units és la manera com Trump està canalitzant el desig dels electors de la democràcia americana que volen que el seu Parlament torni a tenir poder sobre els mercats que han empobrit una gran majoria. Encara que sospitem de l'honestedat del trumpisme i no en compartim els mètodes, no té cap sentit que des d'Europa sortim a defensar un retorn a la globalització i el lliure mercat dels darrers anys com si aquí no hagués passat res.
Perquè si a Europa no tenim Google, Microsoft o Amazon propis és, justament, perquè la idea que el comerç lliure i la globalització són neutrals és una enganyifa. El model per entendre-ho és el de la descolonització del segle XX. Un cop es van desmantellar els vells imperis, els economistes liberals van argumentar que els països del Sud Global havien de dedicar-se a l'agricultura i que el nord havia de continuar amb les indústries interessants perquè la divisió del treball i l'avantatge competitiu afavoririen la riquesa col·lectiva. Això, que no tindria cap inconvenient en la utopia sense fronteres d'una democràcia mundial, és una trampa en el món real. Perquè, tal com vam veure durant la pandèmia, tenir fàbriques com la Xina o tenir unes universitats i una indústria farmacèutica com els Estats Units no és el mateix que ser un exportador d'alvocats. I, tal com veiem en el paper galdós d'Europa davant la invasió d'Ucraïna, en cas de guerra no és el mateix tenir molts diners gràcies al turisme que tenir un gran aparell militar. Si una nació té indústries que produeixen productes estratègics obté millores qualitatives que s'escapen de la doctrina del lliure comerç.
Les big tech americanes il·lustren molt bé com un país pot acabar fent servir el comerç per establir relacions d'interdependència que, en realitat, són la dominació del fort sobre el feble. El sarcasme es multiplica quan aquest colonialisme 3.0 es disfressa amb la xerrameca de la competitivitat i el lliure mercat, perquè l'èxit de Silicon Valley té molt poc a veure amb els seus emprenedors i molt més amb una aposta política sostinguda de l’estat nord-americà, que va finançar les universitats, assumir riscos i crear les condicions perquè la innovació privada pogués florir. Amb aquest avantatge competitiu generat a còpia de planificació i despesa públiques, Amèrica ha inundat Europa amb productes tecnològics gratuïts que, com un cavall de Troia, han entrat dins d'aspectes tan fonamentals de les nostres vides com ara la comunicació interpersonal, l'educació o el consum. A Digitalització democràtica (Raig Verd), Simona Levi ho compara amb un camell que dona droga gratis a la porta d'una escola, i explica com Google i companyia ofereixen serveis amb codi tancat de manera que, com més ens hi entrellacem, més costós és sortir-ne i més difícil és que les alternatives lliures i obertes puguin competir-hi. Si les dades són el petroli del segle XXI, l'Europa d'avui no és tan diferent d'una colònia en què els recursos naturals són explotats per les multinacionals americanes.
Pot ben ser, com deia Dani Rodrik en aquestes pàgines, que els aranzels no siguin tan útils com van ser-ho als països asiàtics per escapar del destí del Sud i industrialitzar-se, i que reproduir les operacions proteccionistes del segle XX al XXI sigui molt més complicat. Però no s'ha de permetre que, en nom d'una resignació economicista, acabem renunciant a lluitar per recuperar el control sobre els mercats globals i els beneficis qualitatius de tenir indústries estratègiques pròpies. Sigui quina sigui l'estratègia que cal per tenir un Google europeu, segur que demanarà una barreja de regulacions, inversions i impostos per afavorir les indústries pròpies que en el seu esperit no poden ser tan diferents del que Trump deia que volia aconseguir amb els seus aranzels. La tria no pot ser entre lliure mercat i proteccionisme, sinó entre bones i males maneres de protegir-nos.
