Arriben a l’hotel. Cap vestigi d'allò que havien estat. Aquella alegria de la primera observació de la cambra (com és el lavabo?) ja no existeix. Ara, ell, no li deixaria agafar una xocolatina del moble bar. “No veus que és caríssim?”. Malgrat que ella guanya més diners, ell la renya pels preus. Llavors, en canvi, s’haurien menjat el pot d’olives. Haurien ajuntat els llits separats, perquè no haurien suportat dormir separats. Ara, en canvi, la buidor de la cambra –sense els dos nens, que s’han quedat amb la iaia– és paorosa.
Són un matrimoni amb un problema. Ell vol ensenyar coses, moltes, li agrada ensenyar, ensenyar a tothom, però no suporta aprendre res, res de ningú, i menys d’ella. Si ella expliqués que sap (sap molt bé) que ha arribat un alienígena i que els explicarà què hi ha després de la mort, ell es faria el desmenjat. Ell vol ensenyar i sent un plaer sexual en fer-ho. El que més plaer sexual li provoca és veure una pel·lícula que ja hagi vist amb algú que no l’hagi vist. Si ensenya una cançó a algú i l’algú diu que la coneix, ell, immediatament, dirà que canvia de cançó, que en busca una altra.
La dona s’estira al llit. El marit es posa a dormir al seu costat. Al vespre aniran a un restaurant amb estrella, però no en gaudiran. Ell, potser, si ella no es mostra entusiasta, s’hi mostrarà. Si ella s'hi mostra ell estarà desmenjat. És sempre una lluita, una competició que impedeix la felicitat. Aprendre dels altres. Quin plaer que seria... Ella somriu, trista. I ara, com serà la nit?
