Les llistes de Bildu
“Sí que els costa rebutjar que Bildu dugui assassins a les llistes: són iguals que els de la dreta quan no volen condemnar el franquisme”. Aquesta comparació se sent i es llegeix sovint aquests dies, sovint formulada en un llenguatge molt menys articulat. És falsària, naturalment: ETA va ser una banda d'extorsionadors i assassins, cert. Però no varen causar una guerra civil, ni varen governar Espanya durant quaranta anys sota un règim dictatorial. L'analogia és barroera i s'aguanta damunt un plantejament fals i tergiversador de la realitat, com quasi tot el que ve del nacionalisme espanyol, i especialment de la dreta nacionalista espanyola.
Per altra banda, ETA fa 12 anys que va deixar les armes i l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT, vinculada, propera i afí al PP) ha reconegut que els 44 candidats de Bildu que van ser condemnats per delictes de terrorisme o pertinença a banda armada han complert les seves penes d'inhabilitació i, per tant, “no concorren causes d'inelegibilitat” en el fet que vagin a una llista electoral. “Encara que ens repugni, poden presentar aquestes candidatures”, ha declarat una advocada de l'AVT. Potser val la pena esmentar que la lletrada és Carmen Ladrón de Guevara, i el mitjà al qual ho va declarar, la Cope. O potser no.
“Encara que ens repugni”, diu. D'una banda, l'estat de dret consagra la rehabilitació com a principi i objectiu de les penes de privació de llibertat: això vol dir que, complertes les penes, tota persona s'ha de poder reintegrar plenament a la vida social —i això inclou, evidentment, la concurrència a eleccions—. D'altra banda, i al mateix temps, com ha deixat caure Yolanda Díaz sense acabar de parlar clar, el respecte per les víctimes, i pels familiars de les víctimes, ha d'anar sempre pel davant. És evident que la presència de presos a les llistes de Bildu, i de la mescla de casos de presos polítics amb d'altres que ho van ser per delictes de violència i assassinat, és fruit d'una decisió que incomoda tothom, des de l'opinió pública i publicada fins al PSOE i Unides Podem, que efectivament es mostren profundament incòmodes. I moltes famílies de víctimes, esclar.
És possible que aquesta decisió de Bildu cerqui forçar que es posin focus damunt un dels fets més crucials, i a la vegada més poc i mal coneguts per la ciutadania, de la història recent: el conflicte entre Euskadi i Espanya, i la història d'ETA, més enllà dels tòpics i dels llocs comuns, els silencis, les ocultacions i el falsejament de la història (tenim, això sí, els molt valuosos llibres d'Antoni Batista sobre la qüestió, autor que avui publica també un article en aquest mateix diari). A la vegada, la crítica a aquestes llistes i sobre com violenten una història que és violenta per si mateixa, és lícita. No ho és tant que des de l'AVT es facin escarafalls de repugnància, quan des d'aquesta mateixa entitat, i el seu entorn, han estat tan freqüents i tan grolleres les maniobres de manipulació de les víctimes, la manera en què s'ha fet política de la més baixa en nom dels morts. Els morts, que, com deia el poeta Bartomeu Fiol, ho callen tot.
