Hi ha moments en què l’escuma i el brogit de la tempesta baixen i es comença a percebre el veritable mar de fons. La sensació és que estem en un moment de crisi en què cristal·litzen molts processos de canvi que s’han iniciat prèviament.
Avui, la imatge de la democràcia liberal recorda la de Sísif, el bocamoll que va ser condemnat a arrossegar costa amunt una gran pedra que just abans d’arribar al cim sempre rodava muntanya avall. Podria ser pitjor i la democràcia podria estar morta. Però de moment aquí estem: rodant muntanya avall un altre cop i havent de recomençar l’esforç d’adaptar la democràcia als temps i donar-li valor per intentar que no s’esfumi amb els que se n’aprofiten. Són temps de convèncer els ciutadans de la utilitat de les institucions, del valor de la gestió honrada de la cosa pública, de la importància de la llibertat d’opinió i de premsa, de la importància de la veritat, de la virtut del debat públic. En definitiva, de recomençar a protegir els instruments que ens han donat la capacitat de progressar com a societat.
Política extractiva
En l’acceleració d’aquestes últimes setmanes hem vist dues situacions que tenen punts de contacte comuns: la gestió de la catàstrofe a València i les eleccions nord-americanes. A València hem vist en acció la política extractiva i oportunista de polítics aficionats que menyspreen l’opinió i el paper dels especialistes i tècnics. Una consellera incapaç i un president incapaç i desaparegut durant hores en un cas inaudit de desconnexió de les responsabilitats públiques.
Si la pluja no era evitable sí que ho eren moltes de les seves conseqüències: desenes de morts, que es diu aviat. Sobre la seva irresponsabilitat cau el pes de la vida i la ruïna de moltes persones. Si els valencians volen bona gestió hauran de triar gent competent i hauran de creure’s la descentralització, saber si volen una diputació o un govern. També hauran de decidir si volen mitjans de comunicació fiables que verifiquen fonts, contextualitzen, jerarquitzen la informació i l’analitzen o si volen continuar mirant la Griso i les xarxes, on la veritat no importa.
La ira com a arma política
La ira dels valencians contra els polítics és comprensible, i verí pur per a la democràcia. Bàsicament perquè tenen raó. Si els ciutadans no se senten escoltats i atesos, de què els serveix el sistema polític?
La ineptitud i la frivolitat de la crisi valenciana han sembrat una frustració i un ressentiment de conseqüències imprevisibles per als partits tradicionals. La desafecció que anava creixent ha culminat en una ira que s’alimenta d’una atmosfera de terror col·lectiu i d’impotència individual.
Quan la política no és útil i ni tan sols respectuosa amb els desheretats, per a què li serveix a la gent? I aquí és on Trump entra en l’equació.
El malestar i el populisme
Havent fagocitat el Partit Republicà tradicional, Donald Trump ha obtingut una extraordinària victòria que té múltiples raons, que podem resumir en malestar i ressentiment. Els EUA han protagonitzat unes eleccions més en les quals el candidat del govern sortint ha sigut castigat per l’electorat i el teòric avantatge del govern s’ha convertit en un inconvenient.
La campanya ha sigut purament emocional i ha combinat el menyspreu mutu entre les elits dirigents (blancs i educats) i els “deplorables” (treballadors pobres sense estudis), els efectes de les pujades de preus, la desindustrialització, el debilitament de la classe mitjana i la por a la immigració relacionant-la amb la inseguretat. Tampoc podem obviar que la idea del comandant en cap s’identifica més amb un home testosterònic blanc que amb una fiscal, negra i somrient, que s’ha passat la vicepresidència posant-se de perfil.
El verí de les democràcies
“La desigualtat és la bretxa per on s’escola la llibertat”, diu Josep Ramoneda en un llibre que oportunament explica el mar de fons, el que ens està passant a nivell col·lectiu i ara emergeix. Potser sí que l’esquerra va abandonar la gestió de l’economia per centrar-se en els valors morals. Hi haurà temps d’analitzar com s’acabarà la nova pujada de Sísif al cim. En paraules de Ramoneda a Poder i llibertat (Edicions 62), una sèrie d’assajos escrits en els darrers vint anys, “tot sembla indicar que seguirem pel camí que mena a la postdemocràcia i al totalitarisme de la indiferència”.
Si la filosofia és l’art de fer preguntes pertinents, avui n’hi ha moltes a fer als que s’aventuren a pensar. D’entrada des del periodisme hi ha moltes més preguntes que certeses: sabrà Europa resistir a la ultradreta i a la desídia amb què observa la seva decadència?; podran sobreviure els mitjans de comunicació seriosos a l’era de la immediatesa i el menyspreu de la veritat?; complirà Trump les seves promeses amb les deportacions massives d’immigrants?; quin efecte econòmic tindrà la guerra comercial per la pujada d’aranzels? Comença una nova era.
