Les lliçons del tancament de Quibi per a Catalunya
Per 25 pessetes la resposta encertada, noms de sèries de la plataforma Quibi. Tic, tac, tic, tac. Campana y se acabó. Si vostè ha respost més de tres títols, faci el favor d’enviar el currículum al diari: hi ha moltes probabilitats que l’acabem contractant a Mèdia. Però m’hi jugo un pèsol que probablement el nombre de respostes encertades tendeix més aviat cap al zero. I aquesta és l’explicació -simple però profunda- per la qual aquesta plataforma ha hagut de tancar després de només sis mesos de singladura. Havia desembarcat amb una forta inversió, socis potents i la promesa de revolucionar el mercat amb episodis pensats directament per als mòbils i, per tant, de curta durada. Però, al final, s’ha demostrat la vigència d’aquella màxima segons la qual, en els nostres dies, el contingut és el rei, la qual cosa vol dir que no ho és la tecnologia ni el format.
La indústria digital avança a batzegades. Ha obtingut èxits indiscutibles, però també fracassos. Només perquè sigui possible fer una cosa impensable fa uns anys, no vol dir que hagi de funcionar. En matèria de continguts audiovisuals, el 3D, la realitat virtual o augmentada semblaven que havien de canviar la manera com consumíem històries. Però cap d’aquestes tecnologies ha tingut un impacte significatiu. Només cal recordar l’adeu discret de les Google Glasses, un giny que va arribar a so de bombo i platerets.
Al final, a una història el que li demanem és que sigui bona. I això vol dir sotmetre’s a les normes de la narració audiovisual (i, en el cas dels grans creadors, pervertir-les i empènyer aquestes fronteres una mica més enllà). La part tècnica és secundària. I superar constrenyiments tècnics és un bon propòsit, però sempre de manera subordinada a tenir alguna cosa a dir. Quibi va invertir 1.000 milions de dòlars en comprar a tort i dret: 8.500 episodis de menys de deu minuts. És a dir, era una aposta a granel. Per volum i no per qualitat.
En pot treure alguna lliçó, el mercat català? Sí: que cal produir només el que tingui possibilitats reals de comptar amb una mica de recorregut. El sector espanyol viu un moment dolç, gràcies a l’èxit de crítica, en poc temps, de sèries espanyoles com Pàtria, La unidad, Antidisturbios o Veneno : sèries que tracten temàtiques locals però que tenen una factura que permet pensar en una explotació global. A Catalunya fa temps que no hi ha un hit indiscutible. Ja que a volum -ni que volguéssim- no podem competir, cal desenvolupar mecanismes per afinar molt millor quines apostes fem.