Lliçons de Nova York

Cotxes per una avinguda de Nova York.
3 min

Poc abans de marxar, em diuen: “Te’n vas uns dies a Nova York, i no hi has estat des d’abans de la pandèmia? Doncs ho trobaràs molt canviat!” No afegeixen en quin sentit, ho trobaré canviat, i entenc que em cal descobrir-ho per mi mateix. Un cop tornat, miro de resumir les meves impressions, que comencen amb una afirmació: sí, Nova York està canviada. Ho està, en primer lloc, el perfil de la ciutat, alterat des de ja fa uns anys pels gratacels impulsats per l’alcalde Michael Bloomberg després de l’11-S i que resulten del tot inharmònics amb l’skyline de l’illa de Manhattan que teníem tan interioritzat. Són, en general, edificis de base estreta, que s’enfilen amunt com un llapis quadrat, i solen caracteritzar-se per una qualitat arquitectònica més aviat dolenta, insubstancial. Són també edificis d’apartaments de luxe, a l’abast només dels molt rics, i que en lloc d’ampliar l’oferta i abaixar els preus, han contribuït a fer de Manhattan un districte on la gent normal i corrent no pot pagar el que es demana pel lloguer. Aleshores es va dir que la requalificació urbana de Bloomberg contribuiria a crear “un cercle virtuós d’una ciutat reeixida”. Al mateix temps, però, els seus responsables reconeixien que fer la ciutat més atractiva també la feia menys assequible. Efectivament, cada vegada més, Nova York és una ciutat cara, on la desigualtat social creix de forma ben visible.

Dels canvis recents, el més colpidor és probablement la presència que encara té el covid o, més ben dit, la por al covid i els estralls de la pandèmia. Això es fa palès en el percentatge petit però prou significatiu de gent que encara utilitza la mascareta, sobretot entre els qui treballen de cara al públic: taxistes i cambrers, o recepcionistes d’hotel (el que trobem nosaltres a l'arribar és del Barça: comentem com ens vam avorrir veient l’empat a zero amb el Girona, i ens diu que sospira pel retorn de Messi). I com que de tot fan negoci, veus llocs, des d’un garatge a una paradeta enmig de la vorera, on encara venen mascaretes, guants i tests —sense gaire clientela, cal dir-ho—. En un país on no hi ha una cobertura sanitària universal i gratuïta, entens la por a emmalaltir: sol sortir molt car. Però els estralls que ha deixat la pandèmia es tradueixen en termes de pobresa i desigualtat: pel carrer, fins i tot en zones gentrificades com el Village, veus més homeless que mai, gent que pidola, i molts homes (blancs i negres) estesos a terra, adormits o inconscients. Els problemes de salut mental s’han agreujat en aquest col·lectiu, que sol patir addiccions, i al metro et pots trobar amb una agressivitat inèdita. Pel carrer, l’olor de marihuana és a estones persistent.

Quan parles amb professors universitaris, sembla predominar-hi un sentiment de ciutat en decadència: alguns et diuen que encara bo que la universitat els ha mantingut la feina (i l’apartament), però que la majoria de les places que queden vacants per jubilació ja no es cobreixen. Al diari llegeixes que a Rutgers, una universitat de molt prestigi, a Nova Jersey, el professorat hi fa vaga per primer cop en els 257 anys d’història de la institució. Per combatre precisament la sensació de declivi, el nou alcalde de Nova York, Eric Adams, un expolicia, acaba d’engegar una campanya publicitària en què el conegut logo dissenyat per Milton Glaser el 1977 ha estat substituït, per a disgust de la majoria, per un “We Love NYC”, amb una tipografia anodina, i amb una crida explícita a ajudar a revitalitzar la ciutat després de la pandèmia: “La ciutat no s’arreglarà sola, som-hi tots!”  

I, tanmateix, tot passejant, mentre mires d’esquivar els conductors de patinet amb tendència homicida, la vitalitat de la ciutat s’imposa: el dissabte, les voreres de la Cinquena Avinguda vessen de gent i els bars i restaurants del Village —amb les noves terrasses sorgides durant la pandèmia— són plens com un ou. Com a Barcelona, s’hi viu la contradicció entre les ganes de retrobar la vida social anterior a la pandèmia i el que s’anuncia com un futur incert. Amb Barcelona, justament, Nova York comparteix algunes apostes: hi ha molts menys cotxes, i una voluntat similar de fer una ciutat més verda i per al vianant (el 2016, el New York Times es preguntava “Què pot aprendre Nova York de les superilles de Barcelona?”). Havent tornat, penses en la lliçó principal que creus haver après: l’atractiu de la ciutat no pot anar en contra dels qui hi viuen, ni pot ser que el preu a pagar sigui una injusta i creixent desigualtat social. Perquè al capdavall, com va escriure Shakespeare i repetia Maragall, “la ciutat és la gent”.

Josep M. Muñoz és director de 'L'Avenç'
stats