Lliçons de la guerra d'Ucraïna

La invasió d’Ucraïna per part de Rússia no només ha esdevingut una vulneració flagrant del dret internacional, sinó una amenaça a la seguretat humana sense precedents a escala global. En poc més de quatre mesos, tres aspectes derivats de la guerra apunten un futur més perillós al qual caldrà donar resposta aviat: l’augment del militarisme, la doble vara de mesurar en les polítiques migratòries i una crisi alimentària mundial. 

En primer lloc, el militarisme és el gran el vencedor d’aquesta guerra global. Països que eren paradigma de neutralitat com Suècia i Finlàndia s’han vist forçats per Putin a demanar l’entrada a l’OTAN i a acceptar les condicions vergonyoses d’Erdogan, que bombardeja i empresona el poble kurd impunement. També a casa nostra, on es va votar massivament contra l’ingrés a l’OTAN, ha emergit un atlantisme desacomplexat que fa feredat. Fins i tot part de l’independentisme ha elogiat una aliança que en la seva cimera de Madrid reforçava l’Estat opressor. De traca i mocador. 

Però el principal beneficiari del nou cicle armamentístic no serà la seguretat humana sinó els dividends del complex militar industrial, amb la decisió dels països socis de l’OTAN d’augmentar la despesa militar fins al 2% del PIB, malgrat els greus problemes interns que arrosseguen davant les creixents necessitats socials. I això passa l’any que hem sabut que la despesa militar global va batre tots els rècords el 2021 superant els 2 bilions de dòlars. ¿De quines partides retallaran el pressupost per comprar armes?

En segon lloc, pel que fa a l’acollida, s'evidencia que amb voluntat política s’activen solucions quan ens sentim interpel·lats. Després d’anys de criminalitzar les migracions, 7 milions d’ucraïnesos han estat acollits a la UE com a refugiats en menys de 4 mesos. S’han obert vies legals i segures i s’ha activat la directiva 2011/95/CE, que permet atorgar protecció subsidiària a la UE a qui arrisca la vida si torna al seu país, una possibilitat aprovada fa 20 anys que restava oblidada en algun calaix de Brussel·les durant les guerres de Síria i l’Afganistan.

Però les vies legals i segures i la protecció subsidiària no s’han ofert als joves que fugen d’altres guerres oblidades, com les del Txad i del Sudan, que portaven un any i mig esperant a les muntanyes de Nador a poder creuar la tanca de Melilla, sabent que si els enxampaven serien retornats en calent. El que no es podien imaginar és que serien assassinats pels cossos i forces de seguretat del Marroc o d’Espanya.

Aquesta doble vara de mesurar és una victòria de l’extrema dreta, que veu aplicar les seves receptes sense haver d’embrutar-se les mans, cosa que els facilita la pista d’aterratge per ser opció de govern en el proper cicle electoral. La supeditació d’Espanya al xantatge del Regne del Marroc pel pànic induït d’una suposada invasió migratòria és una conseqüència directa d’acceptar el marc mental de Vox. Un xantatge que, de retruc, paga el poble sahraui, que veu com la potència colonial que havia de garantir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació auspiciat per l’ONU els deixa tirats.

En tercer lloc, el creixement de la inseguretat alimentària global derivada del bloqueig de l’exèrcit rus sobre els productes agrícoles ucraïnesos, així com del boicot als productes agrícoles russos, farà augmentar en 47 milions més els 276 milions de persones que ja pateixen inseguretat alimentària greu arreu del món segons l’ONU. 

Aquesta escassetat, sumada a l’augment de preus, agreujarà encara més la situació als països empobrits generant una crisi alimentària sense precedents, que, afegida als efectes de l’emergència climàtica sobre terres que esdevindran improductives, abocarà milions de persones a migrar forçadament com a refugiats climàtics.

Totes i cadascuna d’aquestes derivades necessiten una resposta, i la immensitat de l’empresa no ens pot paralitzar. Calen receptes diferents si volem resultats diferents.

Som a temps d’actuar amb realisme, de manera coherent amb els principis que diem defensar: posant al centre la pau i els drets humans i no el benefici econòmic. 

I la manera d’aplicar l’Agenda 2030 de debò no és posar-se la xapa dels ODS a la solapa, sinó augmentar el pressupost de cooperació al desenvolupament fins a arribar al 0,7% dels recursos propis, obrir vies legals i segures defensant el dret a migrar tot acollint amb dignitat no només els blancs, i aturar l’escalada militar que només provocarà més morts i més inseguretat.