Les lliçons De la doctora El Saadawi
Els homes van perdre “el seu poder terrible i la seva grandesa” als ulls d’aquella jove quan estudiava medicina i es va trobar davant un cadàver totalment despullat a la sala de disseccions. La noia és la protagonista de Memòries d’una doctora, que l’autora egípcia Nawal El Saadawi, morta el mes de març passat, va escriure el 1956, quan tenia 25 anys i en feia dos que havia acabat la carrera de medicina. L’obra va ser publicada en català per L’Albí el 2006, en traducció de Montse Vancells Flotats.
Ella diu que és ficció i no un llibre autobiogràfic. Però és impossible no veure-hi la valerosa autora i activista rebel·lant-se, de jove, contra la discriminació que patia pel simple fet de ser dona. L’estudiant veu el cos de l’home “ple d’òrgans pestilents en descomposició, el cervell surant en un líquid blanc i llardós”. ¿Com no ens podem convèncer de la feblesa d’uns cossos embolcallats amb suposades superioritats? Amb la medicina, la noia no només comprèn com batega el cor o per què envermellim o per què “les extremitats em quedaven glaçades quan tenia por”. La ciència també li demostra que “les dones eren com els homes i els homes com els animals”.
Però en aquesta narració intensa i breu també hi ha el moment en el qual “la ciència va baixar del tron i va caure als meus peus nua i indefensa, igual com ho havia fet l’home just abans”. Aquestes memòries són el testimoni d’una dona inconformista, que amb una barreja de racionalitat i sensibilitat arriba a constatar que en molts llocs i moments els metges no ho són només de cossos, sinó també d’emocions. “Totes les tragèdies de la societat m’arribaven a la consulta”. I allà no només diagnostica malalties, sinó també veritats personals amargues. Gràcies a allò que havia après a la universitat i, sobretot, a la vida, buscant-se a si mateixa.
