Lliçons d’Hiroshima i Orlando

The New York TimesAvui vull parlar de l’esgarrifosa tragèdia humana d’Orlando. Però abans vull parlar d’Hiroshima o, més ben dit, del discurs ple de contingut que hi va pronunciar Barack Obama el 27 maig i que ha passat desapercebut enmig de l’enrenou de la campanya.

Hiroshima, va dir Obama, representa un món en què per primera vegada un país va tenir el poder de matar-nos a tots, però ara estem entrant en un món en què grups petits estaran en condicions de matar-nos a tots. “Gràcies a la ciència ens podem comunicar a través dels mars i sobrevolar els núvols, podem curar malalties i entendre el cosmos, però aquests mateixos descobriments es poden convertir en unes màquines de matar cada vegada més eficaces”, va assenyalar el president. “El progrés tecnològic pot ser la nostra perdició si no va acompanyat d’un progrés equivalent de les institucions humanes. La revolució científica que va portar a la partició de l’àtom necessita també una revolució moral”.

El que el president explicava és el problema estratègic més important del nostre temps: el desequilibri cada vegada més gran entre, d’una banda, la ràpida evolució de la nostra capacitat tecnològica i l’enorme poder de destrucció que això dóna a una persona o un grup (ara et pots fer una arma amb una impressora 3D) i, de l’altra, el ritme de la nostra evolució ètica i social a l’hora de regular i utilitzar aquests poders d’una manera responsable.

I això em porta a la matança d’Orlando: al que passa quan, a més petita escala, ens neguem a replantejar-nos els canvis socials i jurídics que ens fan falta per gestionar un món en què un sonat qualsevol pot matar molta gent innocent. La idea que aquesta persona -qualsevol persona- pugui comprar un fusell d’assalt és una barbaritat. El fet que el Partit Republicà no s’adoni de la sensatesa d’unes lleis racionals sobre possessió i ús d’armes obre la porta a matances encara pitjors.

Alhora, continuem veient, any rere any, que joves musulmans treuen de l’islam la inspiració i l’autorització per matar un gran nombre de civils a Occident i, encara més, per matar altres musulmans en terres musulmanes. He viscut massa temps en el món islàmic i conec massa de prop l’honradesa de les comunitats musulmanes per creure que aquesta és l’essència de l’islam. Però durant massa temps he vist massa violència suïcida per creure que no té res a veure amb les versions de l’islam puritanes, homòfobes, misògines i contràries als transgèneres i al pluralisme religiós que massa sovint es promouen des del món àrab, el Pakistan i l’Afganistan.

Les webs, xarxes socials i mesquites que promouen aquestes idees intolerants poden enlluernar ànimes solitàries a tot el món. Fins que això no s’aturi, l’únic que podem fer és esperar més actes violents com els de París, Brussel·les, San Bernardino o Orlando. I l’única cosa que els pot aturar ha de sortir de dintre de l’islam: un moviment de masses prou important format per governs, clergues i ciutadans musulmans que deslegitimi aquestes accions. Per a això fa falta tot un poble i només s’aturarà quan el poble digui clarament: “Prou!” I això no s’ha fet amb prou contundència ni magnitud.

Finalment, en una època en què les persones poden arribar a armar-se de recursos molt poderosos, hem de procurar que el nostre govern tingui totes les competències necessàries per vigilar i detenir -amb l’adequada supervisió judicial- els extremistes violents de tota mena. Ara els dolents tenen massa eines per impedir que els detectin.

Obama va tancar el seu discurs d’Hiroshima amb paraules que es podrien aplicar fàcilment a Orlando: “Els que van morir són com nosaltres... No volen més guerres. Prefereixen que les meravelles de la ciència es dediquin a millorar la vida, no a eliminar-la. Quan les decisions que prenen els estats, quan les decisions que prenen els líders, reflecteixen aquests principis senzills i savis, s’ha après la lliçó d’Hiroshima”.

Hem de prendre les decisions més convenients per a la nostra època, en la qual la tecnologia pot multiplicar el poder d’una persona. Necessitem unes lleis sensates de possessió i ús d’armes, unes lleis d’igualtat de gènere, pluralisme religiós i privacitat fetes amb sentit comú.

Però per a això necessitem dirigents amb sentit comú; no els que pensen que poden posar fi a les complicacions d’aquesta època amb bombes, amb murs, amb la voluntat o amb els insults. Atureu-vos un moment a pensar què hauria passat aquesta setmana amb Donald Trump de president: el bombardeig massiu que hauria ordenat al Pròxim Orient; la por i l’aïllament que la seva prohibició de l’entrada de musulmans hauria causat a tots els musulmans nord-americans; l’alegria de l’Estat Islàmic per haver entrat en guerra amb tots els Estats Units, i l’al·licient que hauria donat als fanàtics de la nostra societat per incendiar una mesquita.

No estic totalment d’acord amb Obama pel que fa a aquest tema, però l’home reflexiona a fons i actua d’una manera responsable. Trump improvisa, engega insults, diu mentides, atia la por i profereix amenaces que molts dels nostres militars i l’FBI es negarien a complir.