Lliçons de Ceuta
Malgrat el caràcter matusser, efímer i un punt patètic de la Marxeta Verdeta de l'altre dia a Ceuta, hi ha unes quantes raons per tenir present el rerefons d'un episodi que, en si mateix, és anecdòtic. Aquí n'assenyalarem tres.
En primer lloc, els fets de Ceuta demostren d'una manera prou clara que Espanya va tancar en fals la qüestió del Sàhara Occidental i ho està pagant 46 anys després de la deshonrosa deserció del 1975 (alguns dels seus protagonistes, per cert, són els que ara parlen d'afusellar 26 milions de persones. Civils desarmats, per descomptat: amb el personal armat sempre han estat més prudents). De fet, l'assumpte és més delicat del que sembla perquè la transferència de l'autoritat administrativa sobre el territori al Marroc i Mauritània el 1975 no va afectar l'estatus internacional del Sàhara Occidental com a territori no autònom vinculat a Espanya. Això no és una interpretació meva. Ho diu així, literalment, el punt A.6 de l'informe del Consell de Seguretat de l'ONU del 12 de febrer de 2002 ("The transfer of administrative authority over the Territory to Morocco and Mauritania in 1975 did not affect the international status of Western Sahara as a Non-Self-Governing Territory"). És molt interessant la comparació que es fa al document amb el cas de Timor Oriental: el fet que l'hagués ocupat Indonèsia no eximia Portugal de les seves obligacions com a potència colonial. Tot plegat significa, ni més ni menys, que aquest mes de maig de 2021 Espanya continua tenint de iure, segons l'ONU, les mateixes responsabilitats sobre aquell territori africà que quan el va abandonar a la seva sort la tardor de 1975.
La Marxeta Verdeta de fa uns dies ha servit per mostrar altres vergonyes importants, tant espanyoles com marroquines. I això ens porta al segon punt. El Marroc ha llançat un missatge extraordinàriament equívoc en relació a la seva pròpia gent. No els ha presentat com un contingent humà positiu, sinó com una font de pertorbació i de despesa social per a països tercers: si no, no s'entendria l'acció d'amenaçar Europa obrint la frontera. Mostrar els teus propis ciutadans com una xacra, plantejar el fenomen migratori bàsicament com un problema per al benestar i l'estabilitat d'Europa, constitueix una enorme falta de respecte cap a aquestes persones, i molt especialment cap als menors d'edat. Aquest missatge tòxic resulta encara més abjecte quan tenim en compte que es basa en el manteniment –de fet, en el foment– de desigualtats socials impròpies del segle XXI. Quan veiem, però, la insòlita morterada que la Unió Europea paga al Marroc en concepte de no se sap ben bé què (13.000 milions d'euros des de 2007!) és possible lligar caps. La Marxeta Verdeta es pot girar en contra dels seus organitzadors marroquins: paga la pena que la Unió mantingui la farsa? Blindar les fronteres externes de la Unió Europea no costaria ni un 1% del que val aquesta despesa tan difícil de justificar. En aquest sentit, el Regne del Marroc s'ha disparat un absurd tret al peu.
En tercer lloc, i finalment, la performance de Ceuta ha mostrat de què va realment l'assumpte de la sobirania i la independència. Mirin, tot això comença amb un líder del Front Polisario acollit per Espanya (dir "Front Polisari" és incorrecte: es tracta d'un acrònim en castellà de Frente Popular de Liberación de Sakia-el-Hamra y Río de Oro). Si avui el Sàhara Occidental no és un país independent malgrat el que diu amb tota claredat l'ONU és perquè Hassan II, pare de l'actual Mohamed VI, va ser un home d'una astúcia política poc habitual: es va transformar en un dels principals aliats dels Estats Units sense enemistar-se amb la resta de països àrabs, i va ser capaç de treure partit de les seves relacions amb França i Espanya sense oferir quasi res a canvi.
El Sàhara Occidental no és independent perquè –per raons diferents– als Estats Units i a la Unió Europea ja els va bé que sigui així. La independència es basa en el reconeixement internacional a nivell institucional, no a nivell periodístic. Que 50.000 notícies es facin ressò de qüestions relacionades amb les pretensions de sobirania d'un territori no serveix absolutament de res mentre un estat o una institució internacional rellevant no l'avalin de manera oficial. Sobre Irlanda del Nord, posem per cas, s'han publicat des de fa moltes dècades milions –crec que no exagero– d'informacions. El resultat ha estat zero. Sobre Croàcia s'hi van pronunciar França i el Vaticà, entre altres (no gaires més), i n'hi va haver de sobres. Potser cal prendre nota de com funcionen realment aquestes coses.
Ferran Sáez Mateu és filòsof