Quina lliçó de democràcia que ens ha donat el Regne Unit aquest dilluns! Després de quatre dies de celebració dels setanta anys de regnat d’Elisabet II, amb una emoció difícil d’entendre des de la nostra mirada desconfiada amb la monarquia, els britànics han tingut un dilluns de política intensa, en què s’han mostrat totes les qualitats de la seva democràcia. Un primer ministre ha estat sotmès a censura per part dels diputats del seu partit, que ho van sol·licitar en cartes signades individualment fins a assolir una xifra que el membre responsable d’atendre aquestes queixes va considerar que obligava a emetre un vot explícit entre els diputats del Partit Conservador. La votació es convoca per al mateix dia i el primer ministre, Boris Johnson, la supera, però constata la magnitud de l’oposició interna. Un resultat que afebleix el Partit Conservador però que enforteix la democràcia britànica.
Pensem per un moment com és d’incomprensible tot això des del punt de vista de les institucions polítiques de l’estat espanyol i de Catalunya, dissenyades com una còpia de les espanyoles. Ni els diputats tenen cap autonomia decisòria ni poden dir res sobre el seu dirigent, ni els partits reaccionen ràpidament, ni la ciutadania percep que les seves accions i decisions poden ser rellevants perquè no els afectaran directament. Els diputats no són responsables davant de la ciutadania sinó davant del seu partit, que els ha posat a les llistes electorals. La nostra pràctica democràtica no només és millorable, sinó que és reconegudament deficient. No ho és pels motius que sempre fan servir a Madrid per criticar la representativitat del Parlament de Catalunya. En absolut. El Congrés de Diputats pateix de distorsions de representació més importants que el Parlament de Catalunya. Els districtes electorals són més petits, i donen un pes exagerat als pocs partits que poden aspirar a treure representació a tots els districtes (les províncies). Això està dissenyat per fomentar el bipartidisme, per descomptat, però és un bipartidisme de partits i no d’opinions ciutadanes. Els partits manen independentment del que pensen els seus votants.
Una bona democràcia, més enllà de les seves imperfeccions, empodera els ciutadans. És el cas de la britànica. Cada ciutadà es preocupa pel que ha votat el seu representant, i es pot queixar directament al seu diputat o diputada exactament igual que li pot demanar que el defensi. El resultat són diputats independents, que es guanyen l’escó per la seva feina en defensa dels seus electors, reals o potencials. Si un partit els vol deixar de costat es poden presentar pel seu compte o poden ser acollits per un altre partit i, en tots dos casos, intentar renovar el seu mandat popular. No són pocs els que ho aconsegueixen. Això crea forts vincles de representació i de retiment de comptes, alhora que dona estabilitat a la defensa dels interessos de cada territori –de cada districte electoral–. La base en què es fonamenta tot el sistema és el districte uninominal i la correcció i consens en la definició territorial i demogràfica del districte.
Hi ha hagut diversos intents de revisió de les lleis electorals espanyola i catalana. La catalana, de fet, no existeix. No hi ha hagut mai acord i el Parlament segueix la normativa electoral espanyola. Fer una llei electoral catalana seria una gran ocasió de reactivació política –de reactivació del pacte entre representants i representats–. Exigeix generositat per totes bandes, ho sabem, però no hauria de ser impossible. Amb tot, hem de reconèixer que el punt de partida és més representatiu que l’espanyol atès que, en un sistema de partits, com més grans siguin els districtes més es poden fer sentir veus discrepants mitjançant l’emergència de nous partits. Ho hem vist aquests darrers anys. Però la vida política catalana no canviarà substancialment si no es fa un pas endavant de radicalitat democràtica i es passa a la representació directa, uninominal. Es pot fer de moltes maneres, però ja estan totes inventades i els politòlegs i experts en legislacions electorals les coneixen a la perfecció.
El que cal és defugir el pecat espanyol: tot un disseny fet per protegir el bipartidisme, deixant al marge els ciutadans. Cada cop que a Espanya s’ha especulat amb reformar la llei electoral ha estat per treure pes al que anomenen “los nacionalismos periféricos” i donar-lo a opcions espanyoles minoritàries. Però per assolir aquest objectiu han de reforçar descaradament el bipartidisme o trobar-se amb un efecte contrari al desitjat: reforçar encara més el pes territorial dels nacionalismes reactius a l’espanyol.
Una llei electoral catalana galvanitzaria la qualitat de la vida política. L’arrelaria a tots els territoris i permetria un diàleg més cívic i autèntic i menys polític i partidista. Ara ens calen grans acords transversals que retornin la confiança en la política, i una llei electoral que escolti i doni veu a la ciutadania en seria un primer pas.
