L a Barcelona del segle XIX. Fa poc més d'un segle i mig, els habitants de Barcelona encara vivien encotillats per les velles muralles medievals que envoltaven el perímetre d'una ciutat vint vegades més petita que l'actual. Les 180.000 persones que la sobrepoblaven patien totes les incomoditats provocades per unes fortificacions que ja havien perdut el paper defensiu ancestral i que, juntament amb la Ciutadella i el castell de Montjuïc, eren una part fonamental del sistema de control i opressió posat en marxa dècades enrere pels vencedors de la Guerra de Successió.
Carrers pestilents. Així, mentre la població malvivia enmig d'un ambient irrespirable de carrers estrets i pestilents, clavegueres que no desguassaven i fum i sorolls procedents de les noves fàbriques de la Revolució Industrial, els sectors més dinàmics no paraven de demanar la demolició de les muralles per tal d'oxigenar la ciutat. Especialment il·lustrativa és la memòria del metge higienista Pere Felip Monlau Abajo las murallas , que va guanyar el concurs convocat per l'Ajuntament de Barcelona el 1841 per posar sobre la taula els avantatges de l'enderroc per a la ciutat i la seva indústria. Monlau, l'objectiu del qual era convertir la capital catalana en una urbs a l'altura de les millors poblacions europees, advertia que "ceñir a una población con fuertes murallas es querer oponerse a su desarrollo físico y a su progreso en todos los ramos; es aprisionar a todos sus moradores ".
Creixement vertical. Però Monlau anava més enllà i vaticinava que " la infeliz Barcelona está destinada por la naturaleza a ser una población vasta, numerosa ". I advertia que el manteniment de les muralles només provocava que la ciutat "gane en elevación lo que no puede ganar en largo y anchura; nos hacemos una piña, nos encasillamos hacia las nubes ". Els problemes d'higiene que provocava aquesta sobrepoblació només tenien, per Monlau, una solució, " la demolición total, ó por de pronto parcial, de las murallas que ciñen Barcelona ", cosa que immediatament comportaria " una salubridad mayor, un vivir más cómodo ".
Una població castigada. Certament, les muralles havien condemnat la capital catalana a mitjan segle XIX a ser una de les ciutats més congestionades del continent, amb prop de 900 habitants per hectàrea, deu vegades més que Londres i el triple que París i Madrid. A més, les males condicions de salubritat afavorien l'expansió d'epidèmies que castigaven una població que, a més, havia de suportar els periòdics bombardejos des del castell de Montjuïc quan els aldarulls que s'hi produïen dia sí dia també pujaven massa de to. Però el clam de Monlau i les diferents peticions de l'Ajuntament de la ciutat al govern de Madrid perquè permetés el canvi de fisonomia de la ciutat sempre havien topat amb els silencis o les negatives de l'executiu.
Un nou futur per a la ciutat. El moment propici va arribar l'agost del 1854, quan Barcelona patia una altra epidèmia de còlera i la situació social amenaçava amb una nova explosió. Cansat d'esperar, l'Ajuntament va decidir tirar pel dret i organitzar una munió de brigades que, a canvi d'un sou i d'un plat de menjar calent, van començar a enderrocar les muralles sense encomanar-se ni a Déu ni al diable. Madrid no va tenir més remei que acceptar la nova situació creada per una hàbil política de fets consumats. Finalment, amb els obrers treballant, va arribar el permís governamental. Barcelona, així, començava a deixar enrere el passat i afrontava un futur marcat per la construcció de l'Eixample i l'Exposició Universal del 1888.
Una reivindicació transversal. Han passat gairebé 160 anys des d'aquests fets, i no m'equivoco gens si dic que el somni de Monlau s'ha vist complert. Lluny queda aquella ciutat envoltada per unes muralles la voluntat de destrucció de les quals va unir els barcelonins. Des dels obrers que les veien com un fre per a una millora de les seves lamentables condicions de vida fins als propietaris que volien créixer econòmicament tant a través de les noves indústries com dels terrenys situats fora la ciutat. En definitiva, una reivindicació transversal que es va fer realitat gràcies a una decisió valenta. Més d'un segle i mig després, la manera de resoldre un problema enquistat que no trobava respostes des del poder de l'Estat pot servir-nos d'exemple sobre com es poden fer les coses davant del nou atzucac nacional en què estem immersos. Dos milions d'ànimes ho van avalar dimarts en aquesta mateixa Barcelona que un dia va comprovar els avantatges de viure sense muralles.