Una lliçó irlandesa (d'un falangista liberal)
El febrer del 1940 les autoritats britàniques van fer executar dos membres de l'IRA irlandès, Barnes i Richards, acusats d'haver comès un atemptat terrorista a Coventry, l'agost del 1939, que va causar quatre morts, entre ells una noia que estava a punt de casar-se. L'episodi havia provocat una commoció política i social notable, fins al punt que van fracassar totes les peticions de clemència fetes durant els mesos que va durar el judici, incloent-hi la intervenció del president de l'Éire, Edmond de Valera.
Tot plegat tindria un interès limitat per a la castigada societat catalana de postguerra, que feina tenia a sobreviure a la brutalitat política, social, econòmica i moral del franquisme vencedor, si no fos perquè tot el que succeïa en el catastròfic món del primer any de la Segona Guerra Mundial era susceptible de ser convertit en una lliçó més de les moltes que havien d'aprendre els catalans després de dècades d'"extravíos " catalanistes i "falses rutes" miserables. En aquest cas, el mestre que va alliçonar va ser un dels grans intel·lectuals falangistes del moment, Antonio Tovar, filòleg, futur catedràtic d'universitat i rector, traductor en les entrevistes dels jerarques franquistes amb els dirigents nazis i, en definitiva, un home de la mitja dotzena que il·luminaven intel·lectualment la nueva España .
La lliçó va ser impartida des de les pàgines de Solidaridad Nacional , el diari dels nostres falangistes, i no deixava res per verd (" Los últimos ajusticiados, o ejemplo para autonomistas ", 20 de febrer del 1940): " Todavía nos suenan en los oídos aquellas exclamaciones democráticas, aquel pacato gestear, aquellas rasgaduras de vestiduras parlamentarias, cuando nuestro Caudillo decretaba la supresión de ciertos privilegios económicos regionales o la eliminación de ciertos estatutos autonómicos . [...] Apenas está apagada la gran campaña cuando el fusilamiento del desgraciado traidor Carrasco Formiguera… [...] Y, sin embargo, ahí está la gran verdad de las fulminantes y nada compasivas ejecuciones del doctor Ross y de los dos irlandeses que prueban, a pesar de las lamentaciones a la hora de la acción, que las democracias tienen un corazón mucho más duro que los más empedernidos gobernantes "totalitarios". [...] Ahí están los grandes protectores de autonomías, los que cantaban siempre la variedad de España, los que recibían comisiones de Bilbao y de Barcelona… [...] ¡Quién diría que los mismos que banquetearon a Aguirre y Companys en plena rebeldía, iban a cortar los más modestos brotes de autonomismo en su país de una manera radical y verdaderamente totalitaria! "
Certament, l'article és del 1940, quan ningú s'atreviria a qualificar Tovar de "falangista liberal" -terrible oxímoron-. Però el personatge és un magnífic exemple de com el temps -i la dictadura franquista en va tenir molt, de temps!-, aquest gran escultor de biografies i memòries, permet reescriure tantes vides i malifetes, de la mà del mateix protagonista, o amb la mirada amable i comprensiva d'alguns dels nostres acadèmics més destacats.
A començament del gener del 1945, l'Alemanya nazi estava encerclada a l'est i l'oest. Tothom la donava per derrotada, amb els aliats occidentals instal·lats a França, Bèlgica i Holanda, i els soviètics a la frontera alemanya-polonesa. Tot i així, el nostre futur "falangista liberal" encara no se n'havia adonat. El dia 10 escrivia a Dionisio Ridruejo: " ¿Has visto la ofensiva de los alemanes [a les Ardenes]? ¡Qué tíos! Están a una altura mítica, de verdaderos superhombres, mientras que Churchill, Roosevelt y Eisenhower se quedan enanos. El otro gigante (don José [Stalin]) es el que veremos a ver por dónde pita. ¡Qué se fastidien los reaccionarios y 'demócratas', cochinos cedarradicales, bien conocidos! No va a quedar mundo para ellos ".
A començament dels anys cinquanta fou nomenat rector de la Universitat de Salamanca. No sabem si, en l'exercici del seu càrrec, va recordar en algun moment que el seu règim va fer afusellar el rector de la Universitat de Granada, Salvador Vila; el de la Universitat de València, Juan Peset, o el de la d'Oviedo, Leopoldo García-Alas. Probablement, tampoc li devia importar gaire que el rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, Pere Bosch Gimpera, fos a l'exili, o que el seu predecessor, Jaume Serra Hunter, hagués mort a Mèxic.
Però no siguem injustos amb el personatge -exemple de tantes altres biografies francofalangistes, reescrites i rellegides amb ulls comprensius-, perquè, segons un dels tractadistes més reputats en aquestes qüestions, el doctor Jordi Gracia, tot recordant un altre "falangista liberal", Don Pedro Laín Entralgo, " se producía una acomodación pública a una situación que se criticaba en privado y que les hace acabar siendo unos 'liberales' críticos con el régimen franquista, unos sanos descreídos ". Ai las! El temps, quin gran escultor!
