La lliçó de Ferrovial
Aquest grup empresarial ha anunciat la voluntat de, mitjançant una fusió inversa, radicar-se als Països Baixos. Des del punt de vista estrictament econòmic té poques conseqüències, ja que fa temps que va deixar de ser una empresa espanyola. De fet, amb el començament d’aquest segle es va anar convertint en una corporació multinacional conformada per centenars de filials, 65 de les quals operen en paradisos fiscals. L’activitat a Espanya no arriba ni tan sols al 20% del seu negoci. Hi té les arrels, però l’arbre ha crescut més enllà de les fronteres. Els diners i encara menys les grans empreses que es deuen a accionariats només pendents dels dividends repartits no tenen “pàtria”. Com totes les grans corporacions ençà de la globalització econòmica, que va començar ja fa gairebé quaranta anys, el seu àmbit d’acció és el món, i tant en la producció com en la radicació, però especialment en funció de la fiscalitat, són d’on convé o d’enlloc.
El que resulta curiós però també molt significatiu en el cas de Ferrovial és que ha passat de ser una empresa franquista a ser una corporació global sense deixar algunes de les maneres dels seus inicis, com tampoc el caràcter familiar. Neix a començaments dels anys cinquanta, quan l’Espanya franquista començava a optar per fer grans obres i necessitava operadors propis i fidels. Es va crear de la mà d’una família acòlita del règim, els Del Pino, emparentats amb els Milans del Bosch i que després es fusionarien amb els Calvo Sotelo. Controlen, tot i estar mal avinguts, el 33% del capital. Durant els primers cinquanta anys va viure de les grans concessions a dit que feia el franquisme: adjudicació gairebé exclusiva de les obres ferroviàries, després les primeres autopistes, la primera línia de tren d’alta velocitat. Compra Agromán i entra en les grans obres de la Barcelona olímpica, a més de l’Expo de Sevilla o el Museu Guggenheim de Bilbao. També es va fer un lloc en serveis urbans, tractament d’aigües amb Cadagua, residus urbans amb Cespa... Amb el nou segle, porta a terme un gran salt internacional fins a convertir-se en una multinacional present en gran quantitat de països, construint i gestionant infraestructures estratègiques. El seu paper en el cas Millet i la corrupció a l’entorn del Palau de la Música diu força sobre una manera molt particular d’entendre l’activitat empresarial.
La pretensió de radicar-se a Holanda es fa, exclusivament, per interessos fiscals i no pas per l’argument que utilitzen sobre “seguretat jurídica”, millor finançament o facilitat per fer el salt a cotitzar a Wall Street. I aquests interessos fiscals no són tant els de la companyia com els de la família Del Pino, interessats en cobrar i liquidar fiscalment en un país que facilita extraordinàriament l'elusió fiscal i que és el rei de la triangulació cap als paradisos fiscals. Sembla que l’actual patriarca no en té prou amb ser la tercera fortuna de l’Estat. A Espanya la companyia deixarà d’ingressar, es calcula, uns 40 milions d’euros anuals, una xifra que ni per a l'empresa ni per a la hisenda pública és rellevant. Porten molts anys practicant la gasiveria tributària i han gaudit de tota mena de beneficis en forma de bonificacions, crèdits fiscals, joc amb els preus de transferència o bé directament frau. Tenen litigis pendents amb la Hisenda espanyola per valor d’uns 254 milions d’euros.
Però els aspectes simbòlics i polítics resulten sempre rellevants. Que marxi una de les grans empreses de l’Íbex, amb un valor borsari de 18.000 milions d’euros, és un mal missatge per a la marca Espanya, amb el risc, a més, que altres vulguin seguir el seu exemple. Aquesta és la veritable importància, més que no pas la seva activitat al país. Per això el govern espanyol ha sortit en tromba a criticar aquesta falta d’esperit nacional, mentre el Partit Popular somriu amb poc dissimulada satisfacció. La falsa coartada d’apel·lar al fet que el govern és poc business-friendly pretén donar unes connotacions polítiques que el que fan és amagar interessos. I tenen raó les crítiques governamentals. No és només que l’empresa té un caràcter estratègic i representatiu, sinó que resulta una mica injust que un grup especialment beneficiari de les adjudicacions públiques i de tota mena de favors i protecció governamental des de la seva creació fa més de setanta anys ara se’n vagi donant un cop de porta com si se’ls hagués tractat malament. És bo de recordar en aquest punt que, justament, s’ha mogut sempre a Espanya en règim d’oligopoli i amb un proteccionisme públic que poc té a veure amb la competència oberta i la llibertat de mercat. Jugadors partidaris de lliurar la partida amb cartes marcades. Encara que l’escenari sigui el món, el caràcter ranci dels seus orígens franquistes no ha desaparegut mai del tot.