Oriol Junqueras. Una lliçó d'humilitat

És desmanegat i acollidor com un menjador de masia amb cadires d'espart. Té el volum imprecís d'una muntanya que el temps ha construït barrejant substrats d'obrerisme llibertari i pagesia carlina. L'empatia amb el passat el vacuna contra el dogmatisme i li permet explicar el país amb la calidesa i amenitat d'una rondalla.

Pujat en una família de memòria viva, era un nen savi que confonia batalles de fa segles amb records. El Liceu Italià el va fer europeu saltant-se Espanya. I a la universitat va tastar el gust amarg de la política quan el personalisme mata el projecte comú.

A la ràdio, ha sigut un totterreny que ens ha posat en guàrdia contra l'oblit des d'una informalitat de sobretaula. En clar contrast amb alguns líders d'Esquerra, no és èpic ni prepotent , gairebé ni vocalitza. Parla amb la calma de l'humanisme benedictí.

Però mai resulta avorrit. La passió de fer entendre als altres el que a ell li ha costat veure clar, l'ha abocada en milers de classes i xerrades per tot el país. I sap dosificar la informació perquè el que escolta no s'empatxi ni perdi el fil.

El càstig electoral a l'afany de tocar poder permet que un polític tan atípic opti a liderar ERC. Però els temps crispats que vénen seran poc propicis a la seva racionalitat.

Sort que en el seu cas, si acaba plegant almenys tindrem el consol de recuperar un divulgador que ens relliga com a poble.