La lliçó catalana
La societat catalana ja no se sorprèn amb cada nova volta de cargol: viu en la sorpresa des de fa cinc anys, i es queda atònita quan es mira al mirall. Aquella imatge impostada de tranquil·litat, aquell temps i aquell país no tornaran. Catalunya ja no és ni tornarà a ser mai la que era fa cinc anys, ni per a ella mateixa ni per als espanyols. La imatge de sentit comú, astúcia i mansuetud ha mudat a la de rebel·lia caòtica i audaç.
Els poders madrilenys, que van desencadenar irresponsablement fa uns anys una fúria inesperada, s’han quedat amb la boca oberta. No saben el que poden esperar-se d’aquests catalans, és obvi que són capaços de qualsevol cosa -fins i tot de coses que ni ells mateixos s’havien atrevit a somiar-. A hores d’ara, que ridículs els fingiments de la política i els mitjans espanyols: els que han demonitzat i menyspreat Mas tots aquests anys, els que abans ridiculitzaven la CUP però fa dos dies celebraven que no investís Mas, critiquen ara el seu suport a Puigdemont com si fossin votants defraudats. Un torrent de queixes i laments des de l’esquerra i des de la dreta espanyoles que revela com els cou aquest acord. Mostren la impotència i el desconcert d’una política que, davant la intrepidesa de la catalana, resulta, tota ella, “vella política”.
La societat catalana no està presa de la por, com ho està el conjunt de l’espanyola, atrapada en l’ansietat de “la unitat d’Espanya” amb el seu correlat de monarquia obligatòria i l’exèrcit de cua d’ull. I el que acaben de pactar aquestes dues candidatures pot semblar raonable o no, i es pot compartir els seus objectius o no, però la feina dels polítics és buscar solucions i sortides per aconseguir els seus objectius. I ho han fet. ¿La política espanyola serà capaç d’aprendre la lliçó? ¿Serà capaç de formar un govern progressista sobre aliances? ¿O quedarà atrapada en els límits imposats, les pors, les pressions? L’audàcia i l’ambició de la política catalana són un desafiament a la imaginació de l’espanyola, incapaç d’una alternativa que no siguin negatives.
La decisió de Junts pel Sí i la CUP retorna al sobiranisme la iniciativa política que havia perdut des que Podem va prometre que defensaria un referèndum. El moviment cívic i polític català s’aixeca sobre la reclamació del “dret a decidir”; l’acceptació d’un referèndum per part d’un partit estatal va prendre força a l’argument polític del sobiranisme, que es justifica en el fet que l’Estat i la política espanyola no reconeixen la ciutadania catalana. Impedir votar a una persona és negar-li un dret particular com a ciutadà, però negar-ho a tots els habitants d’un territori és una coacció a tot un país i crea un problema nacional. Que un partit amb direcció a Madrid prometés defensar aquest dret va debilitar el marc nacional català del problema i, de fet, el triomf electoral d’En Comú Podem va reinserir Catalunya, que semblava un espai polític independent i sobirà, dins dels paràmetres de la política espanyola.
Es comprenen les insistents crítiques a Mas, a la política de Convergència i a la corrupció dels Pujol, i les lloances a la coherència esquerrana de la CUP, perquè aquest procés de caràcter fonamentalment nacional s’atura en passar a un eix social o de classe que accepti l’actual marc estatal.
L’acord per investir un president és un triomf polític del sobiranisme perquè recupera el control del joc. Pot ser que la política espanyola ofereixi un referèndum o no, ja ho veurem, però no n’hi haurà prou que la ciutadania pugui acudir a les urnes un dia: l’empoderament de la societat catalana no té marxa enrere. M’és impossible imaginar una Catalunya com la de fa cinc anys, una comunitat autònoma espanyola i prou.
El sobiranisme no té prou base social per concloure el seu projecte, però sí que té base legal i, en aquest moment, iniciativa política per seguir conduint-lo. En algun moment hi haurà d’haver un diàleg i una negociació amb algun govern espanyol i s’establirà algun acord que reconegui alguna forma de sobirania política a Catalunya. I això és desitjable per a una societat catalana que mereix recollir algun fruit i no ha d’acabar frustrada i vençuda, però també per a una Espanya que no tindrà més remei que afrontar que està sotmesa a poders centralistes que utilitzen la seva por, la seva falta de sentit cívic, el seu nacionalisme paralitzant i la seva falta d’amor per la llibertat.
Algun dia els espanyols comprendran que “la unitat d’Espanya” no només és una presó de països sinó també un parany per a les aspiracions de justícia i llibertat.
