Els llibres són tímids si no tenen qui els prescrigui

BarcelonaAcasa no hi havia llibres. Només els de l’escola, amb les cobertes folrades, i alguna d’aquelles col·leccions pseudoenciclopèdiques que s’editaven en els anys setanta: Dime Qué, Dime Quién, Dime Cuándo, Dime Dónde, Dime Por Qué...

La primera vegada que vaig comprar un llibre sense portar el títol apuntat en un paper devia tenir catorze anys. Me’l va recomanar un llibreter amb tanta passió que li vaig fer cas. Era Alguien que anda por ahí, de Julio Cortázar. Com que em va fascinar, després d’aquell primer Cortázar n’hi vaig comprar uns quants més. I després, llibres d’altres autors que em recomanava: Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Jorge Luis Borges... sempre en les edicions barates de butxaca que publicava, per exemple, Bruguera. Bruguera-Libro-Amigo, hi deia.

La meva prestatgeria personal va anar creixent exclusivament amb obres d’autors iberoamericans fins que no vaig canviar de llibreter. Els meus amics no llegien i a casa vivia en l’estricta intimitat la meva nova afició, de manera que m’havia de refiar del criteri dels experts. Els llibreters, algun professor de literatura i alguna ressenya que llegia per casualitat als diaris.

La Xoc, “llibreria amb begudes”

Amb el temps, el meu periple a les palpentes per les llibreries del barri i del centre va desembocar en la Xoc, la “llibreria amb begudes” que hi havia just davant de la boca de metro de Vilapicina. La Conxa Torrent era una llibretera de pedra picada que maldava per introduir els autors catalans en l’entorn castellanoparlant de Nou Barris. Cada divendres preparava aigua de València i uns quants lletraferits ens hi acostàvem. La vaig sovintejar uns quants anys. Parlàvem de tot. De futbol, de política, de religió, del barri... i també de llibres. El local era minúscul. Una minibarra de fusta de l’amplada d’una cafetera, dues taules amb banquets per a quatre persones i un munt de prestatgeries plenes. Els pocs panys de paret que quedaven lliures sempre estaven ocupats per alguna exposició de dibuixos, pintures o fotografies. L’aprofitament de l’espai era digne d’un basar oriental, i quan calia aclarir una mica el panorama per celebrar-hi alguna presentació les peces del mobiliari s’encaixaven com peces del Tetris i s’hi encabia una quarantena llarga de persones. Des que, als vint-i-quatre anys, vaig començar a publicar, tots els meus llibres es van presentar primer a la Xoc. Fins allà va venir el Tísner per demanar-me si volia ser el seu hereu dels mots encreuats. Ara és una barberia regentada per un pakistanès, i el local, sense llibres, es veu enorme. No el reconec.

Fer d’alcavota

Un bon llibreter ha de ser un prescriptor capaç de relacionar la vida amb la lectura i viceversa. Ha de fer d’alcavota, ja sigui recomanant llibres susceptibles de provocar enamoraments sobtats o muntant saraus que puguin ser l’escenari de noves experiències. No és pas una tasca senzilla, perquè de vegades els llibres són esquerps i costa trobar-los parella, però al capdavall és una feina agraïda. Quan una experiència lectora funciona resulta molt satisfactori haver-ne estat el padrí. En qüestions d’amor llibresc sentir-se culpable, lluny de ser una nosa, esdevé un regal. Per això, per més que l’era digital pugui fer-nos sentir la temptació de prescindir del llibreter, cal reivindicar la seva figura de mitjancer. El bon llibreter és tan imprescindible com Plaerdemavida al Tirant. Tan important per a un lector com ho és el mestre per a l’estudiant. Ni les famoses TIC substitueixen els mestres ni les llibreries digitals podran substituir el llibreter.

Convivència entre vida i llibres

La llibreria més semblant a la Xoc entre les que sovintejo ara no és a Nou Barris sinó a les Franqueses del Vallès. Es diu L’Espolsada i la regenta Fe Fernández Villaret, una altra llibretera de pedra picada, que va obrir el seu negoci encara no fa una dècada. Quan hi vaig posar els peus vaig sentir el mateix que a la Xoc.

Llibreries com aquesta no les hauríem d’anomenar punts de venda, sinó punts d’adquisició. Perquè les bones llibreries són punts de trobada entre membres d’una comunitat que s’articula al voltant de la lectura, però que van més enllà. En una bona llibreria la vida conviu amb els llibres. A L’Espolsada no s’hi prepara aigua de València, però l’última vegada que hi he anat, tot just ara fa una setmana amb el Roc Casagran per a una presentació conjunta de les nostres novel·les, ens van preparar pinya colada.

Màrius Serra a L’Espolsada de les Franqueses del Vallès

“Vaig conèixer la Fe Fernández de L’Espolsada arran de col·laborar amb Antoni Bassas a El matí de Catalunya Ràdio. Aquella temporada 2007-2008 vaig decidir comentar també blogs i vaig topar amb el d’una llibretera granollerina que cada setmana prescrivia un llibre amb unes ressenyes impecables. Quan hi vaig posar els peus vaig sentir el mateix que a l’antiga Xoc de Vilapicina”.