Llibres que parlen de llibres
El món del col·leccionisme comprèn tota mena d'objectes d'allò més diversos. Els patricis romans col·leccionaven antiguitats gregues (fins i tot les falses). Als catàlegs de les actuals cases de subhastes hi trobem de tot: des de pintures d'artistes de renom mundial fins a un parell de mitjons que havien estat propietat del duc de Windsor. Els encants són plens d'aficionats a la recerca de targetes de telèfon, objectes maçònics, postals, adhesius, claus, ampolles de Coca-cola, fulles d'afaitar, diplomes, ampolles de licor en miniatura, sobres de sucre, etc.
No cal dir que aquesta mena de col·leccionisme s'acosta a la mania. Molt diferent és, en canvi, el col·leccionisme de llibres antics, en què els objectes cobejats són obres rares i costoses del segle XV o primeres edicions del XX. A més, en el món editorial hi ha un gènere conegut com a llibres sobre llibres , que, en la pràctica, és una altra manera de col·leccionar llibres: recopilant-los, comparant-los i mirant d'entendre'ls.
Al segle XIX, els principals experts en aquest gènere van ser francesos: pensem, per exemple, en el bibliòfil Charles Nodier, que, com a director d'una secció de la Biblioteca Nacional de França, va exercir una gran influència en alguns dels escriptors més notables de l'època. Des del segle XX, però, és als països anglosaxons on ha prosperat més el gènere dels llibres sobre llibres. És veritat que hi ha molts llibres que parlen d'altres llibres, com ara les històries de la literatura, però en general els llibres sobre llibres tracten de la història d'aquest objecte i de la bibliofília. Aquest gènere també inclou alguns exemples més especialitzats, com ara els estudis de les dedicatòries i pròlegs d'obres del segle XVII.
Últimament he notat a Itàlia una revifalla del gènere dels llibres sobre llibres. Per tenir una idea de l'abast d'aquesta tendència es pot consultar el catàleg de la meritòria (i, per desgràcia, en perill) editorial Sylvestre Bonnard -que es diu així pel bibliòfil que protagonitza El crim de Sylvestre Bonnard , d'Anatole France-, fundada i dirigida per Vittorio di Giuro.
El catàleg comprèn més de 100 títols, que van des de The footnote: a curious history [La nota a peu de pàgina: una història curiosa], d'Anthony Grafton, fins als llibres de Hans Tuzzi, que no sols ha escrit una obra fonamental, Collezionare libri antichi, rari, di pregio [Col·leccionar llibres antics, rars i valuosos], sinó que també ha inventat una mena de subgènere dels llibres sobre llibres: les investigacions policials que furguen en el món dels llibreters de vell.
Aquests últims dos anys s'ha publicat Collezionismo librario e biblioteche d'autore: viaggio negli archivi culturali [Col·leccionisme de llibres i biblioteques d'autor: un viatge als arxius culturals], un recull que analitza les diferents visions de la cultura que ofereixen les biblioteques i les col·leccions particulars de llibres, així com Lo scaffale infinito: storie di uomini pazzi per i libri [La prestatgeria infinita: històries d'homes bojos pels llibres], d'Andrea Kerbaker, que retrata una sèrie de bibliòfils al llarg dels segles, des de Petrarca fins a Jorge Luis Borges, el cardenal Mazzarino i Madame de Pompadour.
Una altra obra recent, Per hobby e per passione [Per afició i per passió], de Giulietta Rovera, no es limita als col·leccionistes de llibres, sinó que, tal com promet el subtítol, abasta gran part de l'univers del col·leccionisme: "Des dels fanàtics de les Barbies fins als lladres de manuscrits, els adoradors del sexe i els col·leccionistes de papallones".
¿A què treu cap tot aquest interès pel col·leccionisme de llibres en un moment en què tots els periodistes tenen la dèria d'entrevistar qualsevol que afirmi que el llibre imprès s'ha acabat i serà substituït aviat pels llibres electrònics? La primera resposta és que és precisament per això: perquè quan un objecte comença a desaparèixer del mercat, la gent comença a col·leccionar-ne els exemplars supervivents.
Però aquesta no pot ser l'única explicació, perquè el col·leccionisme de llibres va florir molt abans que apareguessin els lectors de llibres electrònics i que es comencés a pronosticar la mort de la paraula impresa. Potser la resposta més convincent és que, ara que s'augura la desaparició del llibre imprès -una predicció apocalíptica absurda-, se'ns ha desvetllat de nou l'amor per aquest objecte màgic que ja existia molt abans que aparegués la impremta. Els calfreds que sentim només de pensar que els llibres poden arribar a desaparèixer són el que ens porta a parlar-ne, a obsessionar-nos-hi, a col·leccionar-los. Ja existien molt abans que vosaltres o que jo mateix i potser ens sobreviuran a tots.
