Contra foc, aigua, arna, pols, ignorància i fanatisme, un exèrcit anònim de dones cuida els llibres. És una resistència íntima, sense èpica, sense revolució, sense armes.
Aquest resum argumental m’ha convidat a veure, a Filmin, el documental de Maria Elorza A los libros y a las mujeres canto. Són setanta-dos minuts de sensibilitat i de bellesa, de celebració de la literatura i de la paraula, que m’ha deixat en un estat de benestar semblant al que aconsegueixo quan acabo una bona novel·la.
Aquesta basca nascuda l’any 1988, de mare italiana, fa un recorregut delicat i sense estridències pel seu món íntim. Un món que pot assemblar-se tant al de l’espectador que, substituint uns títols per uns altres, uns rostres per uns altres, pot sentir-s’hi molt a prop.
La mare, la germana i altres dones que estimen els llibres ens guien per un viatge singular que comença amb un accident domèstic: el dia que la biblioteca familiar cau damunt de la mare de Maria Elorza i deixa un senyal al seu cos en forma de dit torçat. Podria haver mort. Els llibres poden matar, diu la mare, entre la sorpresa i l’espant, però mig enriolada.
Durant el documental, es van succeint sense solució de continuïtat imatges suggerents de dones llegint, de rostres d’autors universals, d’edicions antigues de llibres, mentre cançons italianes ens bressolen i ens fan volar.
“Hi ha persones que parlen dels seus autors venerats com si fossin parents”, diu la directora i guionista. La seva mare i el Dant, la seva amiga alemanya i Goethe. Les dones busquen els llibres, els fullegen, els acaronen, en parlen. També recorden els que ja han perdut o donat. Els llibres que decidim guardar expliquen la nostra veritable genealogia, assenyala el documental.
Però entre referències literàries i elogis als grans autors, les protagonistes d’aquest documental també parlen dels seus marits, amants, fills o amics. Revisen els àlbums fotogràfics, mostren fotografies emmarcades dels seus escriptors preferits. Una meravellosa barreja de vida i literatura, com si fos una sola cosa, una simbiosi perfecta. De fet, Maria Elorza acaba confessant que “abans que els retrats de palau, s’estima més aquests déus domèstics i protectors”. "Penso –diu Elorza– que la Gran Història i la Literatura en majúscules s’amaguen en els àlbums familiars de la gent senzilla”.
I després de deixar-ho dit, el documental ens ofereix un enfilall de retrats d’interiors: la butaca per llegir, un racó amb una planta, el sol travessant una vidriera de colors, lloms i més lloms de llibres en un prestatge.
Quan surten els títols de crèdit, només tinc ganes de dues coses: o d’anar a trobar les dones que protagonitzen el documental i mantenir-hi una xerrada llarga, sense presses, o d’acostar-me a la meva biblioteca i entretenir-me a repassar els títols que m’han fet companyia tots aquests anys. I potser triar-ne un –Ginzburg, Delibes, Lessing, Rodoreda, O’Farrell, Martín Gaite– i començar a rellegir-lo per recordar la raó per la qual, malgrat la falta d’espai, el vull tenir amb mi.
