La llibreria: una síntesi del món i un viatge pels coneixements universals

PoetaAcomboiat per un simpàtic grup d’amigues i amics vam celebrar una festa en un restaurant del Testaccio, un dels barris més populars de Roma. Un passeig horabaixenc, necessari atesa la menjada -ni de lluny parenta de l’ abbuffata per més que hi participessin una bona pasta, xai, cafè, licors-, em va trobar tot sol badant per la ciutat on vaig establir-me ara fa més de quaranta-cinc anys. Tot d’una em vaig topar amb la Piràmide Cestia, un dels meravellosos escapçalls de la cosmologia egípcia que alenen a la Ciutat Eterna. I vaig remembrar un dels fets més inversemblants que m’han succeït mai, ara fa un munt d’anys, justament ben a prop de la Piràmide: l’aparició d’un estrany personatge que sortia de darrere del monument funerari.

N’he parlat als llibres que he escrit sobre Roma i precisament al darrer, Roma, passeig per l’eternitat (Edicions Destino, 2012). Vestia una gel·laba de color turquesa, calçava babutxes d’or i portava unes modernes ulleres de sol. El que em va fer més impressió, fins i tot me’n fa ara que ho recordo i ho escric, va ser el discurs que em va adreçar, del qual us tradueixo una petita part: “M’anomeno o m’anomenen Narmer. Sóc una mena de filòsof viatger i pelegrí que dedica tota la seva atenció i tota la seva vida a l’estudi del temps. Com tu hauries de saber, el temps com a símbol el trobem petrificat en els blocs que formen aquesta piràmide. També en els obeliscs, que no són sinó rajos de Sol, del déu Ra, petrificats. També en els papirs, en els pergamins, en els còdexs, que no són sinó la memòria i l’avenir de la humanitat…” Recordo la manera com va pronunciar, en italià, sorneguer i alhora sil·labejant, els mots pa-pirs, per-ga-mins i cò-dexs! Són mots que d’ençà d’aleshores em volten pel cap. En acabar el passeig, no sé si influenciat per aquestes càbories, en lloc d’anar a casa, a tocar de la plaça Venècia, vaig decidir arribar-me a la llibreria Contadini.

Sabia que els divendres al vespre, en una mena de rebost espiritual de la botiga, hi anaven a fer petar la xerrada uns quants estudiosos, erudits, bibliòfils i també llibreters jubilats, tutti quanti aplegats per la gentil i intel·ligent responsable de la llibreria (gerent, directora, chi lo sa?), una bona amiga meva. Aquella vesprada l’argument del diàleg polifònic era la relació o diferència que s’establia entre les llibreries i les biblioteques. Van ser moltes les intervencions, o més ben dit exposicions, en les quals vaig participar, amb discreció i capteniment, atès el gran nivell de tots els tertulians (Itàlia sempre ens pot ensenyar un munt de coses: bones i dolentes, tot sigui dit de passada). Vull, però, referir-me a dues intervencions: la d’un gran estudiós, lingüista clàssic, i la de la meva amiga.

L’estudiós, divertit, parlant com una metralladora, va dir, entre moltes altres coses: “Fa pocs dies he estat al Museu Egipci de Torí i he vist el papir del Llibre dels morts dels antics egipcis, del qual ja sé que el nostre bon amic [es referia a mi!] va traduir al castellà la versió italiana de l’egiptòleg Boris de Rachewiltz (Ediciones Destino, 1989), i així entre papirs, pergamins i llibres us vull esmentar el fet que hi ha poques obres, en el món antic occidental, que portin com a títol el sintagma biblioteca. Fins ara, i de moment, només se’n coneixen tres: la Biblioteca històrica de Diodor Sícul o de Sicília (s. I aC), la Biblioteca del patriarca bizantí Foci de Constantinoble (s. IX) i la molt famosa Biblioteca, atribuïda erròniament al gramàtic Apol·lodor d’Atenes, del s. I aC, que els estudiosos, però, atribueixen a un pseudo-Apol·lodor posterior, tal vegada del segle I o II dC. El que ens interessa a nosaltres, però, sense entrar en disputes filològiques, és el que ens diu el patriarca Foci, atès que entre les quasi tres-centes obres que havia llegit per confegir la seva Biblioteca i de la qual ens ha deixat un resum més o menys extens, en va llegir una que ens interessa prou. Es tracta del còdex 186, i escriu: «Al mateix volum he llegit una petita obra del gramàtic Apol·lodor. El seu títol és Biblioteca. Aplega les històries més antigues dels grecs; tot allò que el temps els ha proporcionat per creure en els déus i els herois, en els noms dels rius, dels països, de les poblacions, de les ciutats, del seu origen; i, a més a més, tots els esdeveniments que es remunten a les èpoques antigues. Arriben fins als fets de la Guerra de Troia; passa revista als combats que van entaular diversos herois, a les seves gestes i a alguns viatges dels qui van retornar de Troia, especialment Ulisses, amb qui conclou aquesta història dels temps antics». És a dir, són llibres que enraonen, expliquen i pretenen parlar de tot, o gairebé tot!”

Vam comentar, entre tots els assistents al cenacle, que era prou diferent la història de les llibreries -que es dediquen a la compravenda de llibres; es considera sant Jeroni el patró dels llibreters- de la història de les biblioteques -acumulació de llibres, manuscrits, etc., amb un referent històric i mític, la Biblioteca d’Alexandria d’Egipte, i amb sant Llorenç considerat patró dels blibliotecaris-. A més vam constatar que les biblioteques tenen una solidesa, una pesantor que les llibreries no poden assolir, car canvien de lloc, de nom, d’amos, de tantes coses, i són, per això, lleugeres, mutables, ambulants fins i tot (pensava quan, de ben petit, anava amb els meus pares el diumenge al matí al Mercat de Sant Antoni, a Barcelona, a veure i comprar llibres a les parades corredisses ).

Com a epifonema de la vetllada, ben entrada la nit, la meva amiga llibretera, responsable de la llibreria des de feia generacions, va voler fer un comentari pràctic, enmig de les delicadeses intel·lectuals, i tot parafrasejant el que li diu Critias a Timeu al diàleg platònic que porta el seu nom ( Critias, 107 b-d), ens va etzibar: “Pel que fa als llibres, el fet que l’auditori (que són els clients, els lectors) n’ignorin molts dels temes i siguin inexperts en el camp de les novetats, i també, malauradament, del fons, facilita moltíssim la tasca als llibreters i llibreteres, els quals ens podran explicar moltes coses sobre els llibres i els autors. Perquè si és ben cert que, com a lectors, ens interessen els arguments celestials i divins, fins i tot quan són exposats amb poca versemblança, també ens interessa analitzar i llegir amb pulcritud els arguments referits als éssers humans i per això mortals…”

L’endemà ho tenia tot més clar: cada llibreria és una síntesi del món que ens permet un viatge pel món dels llibres i, alhora, hi ha uns llibres que ens fan viatjar pel món. Es converteix, doncs, en una mena de mirall on poden ser reflectits tots els fets, viscuts o imaginats, pels éssers humans. Per això el paper dels llibreters i les llibreteres esdevé tan fonamental: són un tipus de Virgilis que ens acompanyen a l’hora d’adquirir el coneixement que no tan sols es troba als llibres, sinó també en les persones que ens envolten.

Biel Mesquida a la llibreria Embat de Palma

El poeta mallorquí visita tot sovint la llibreria Embat, a prop de la plaça de l’Olivar: “Té més de 40 anys i la seva propietària és el millor exemple de llibretera: està al dia de tot, sap recomanar i mai falla. Tenen gèneres i revistes de tota casta, és ordenada, activa i modèlica. Recull l’ànima cultural que ha de tenir una llibreria i contribueix a fer que la literatura arribi a molts lectors”.