El llibre perdut

Qui més qui menys, en algun moment de la vida, ha perdut un llibre. Pot haver passat durant un trasllat, en el moment d’embalar-los en capses per transitar d’un domicili a un altre. Conec persones que han desenvolupat al llarg dels anys una sèrie de procediments tècnics impecables per fer capses de llibres, numerades i per autors, amb codis precisos que eviten la pèrdua d’alguns exemplars durant els trajectes. Altres vegades resulta que hem deixat el llibre a una estudiant, una amiga, una cosina, i el llibre no ha tornat. La capacitat per oblidar els llibres que hem manllevat és infinita. Qui el va deixar ha oblidat que ho va fer; qui el va llegir també, en apropiar-se’n. Pot passar que no localitzem el llibre perquè el criteri de classificació de la biblioteca de casa és un desori, o perquè tenim els volums apilats per terra sense solta ni volta. El llibre desapareix, i no trobem la ruta per identificar-lo. L’havíem vist fa poc, teníem la certesa del racó, de l’espai que ocupava damunt la taula de treball, o a la segona fila de la lleixa i per això no el vèiem. 

He passat per l’experiència vital de perdre molts llibres. De fet, puc afirmar que he perdut una biblioteca sencera. Més de trenta mil volums. Aquesta biblioteca no em pertanyia: era a la casa pairal dels meus avis, a Castellví de Rosanes. De petita, no m’estava permès tocar els llibres. Encara no sabia llegir, però els llibres em cridaven per dins. Havien estat classificats amb un ordre inamovible. Tocar i remenar podia provocar que es taquessin o es perdessin. Al final, i amb els anys, van desaparèixer gairebé tots, per circumstàncies que no venen al cas. Aquella biblioteca, abans de ser posseïda per la meva dèria textual, és una metàfora del llibre perdut, objecte central de l’imaginari, de la passió i de la nostàlgia diàries quan obro i tanco llibres. Un llibre perdut forma part del que Gabrielle Schwab anomenà l’herència espectral, l’ombra que acompanya el tacte de les pàgines de tots els altres llibres que, desesperadament, ens han servit per compensar la pèrdua d’aquell o d’aquells que vam extraviar la primera vegada. En aquest sentit, un llibre és molt més que un objecte: també pot ser una absència.

Sant Jordi és una festa per trobar llibres, no pas per perdre’ls. Quins llibres, per Sant Jordi? Aquesta és una pregunta essencial que travessa cada any la diada. El propòsit és sortir, badar i trobar un llibre que ens agradi. Tothom hi ajuda: les bones lectores, les llibreteres expertes, la parella, les filles. La premsa fa llistes de recomanacions segons els gèneres literaris i els èxits de vendes. Són llibres trobats, comprats, regalats. Els posarem a les prestatgeries de casa. Tot això que fem possible per Sant Jordi no ho seria sense el llibre extraviat, espectre que empeny el nostre desig de llegir i que no acabem de trobar mai. Sense el llibre perdut, hauríem acabat la ruta indòmita, la recerca infinita d’un text que contingui totes les coses del món.