Un llibre per pair el que hem viscut
He tingut l’oportunitat de ser un dels dotze periodistes que han escrit Covid-19. Cròniques d’una pandèmia, un llibre presentat aquest dimarts per l’Hospital Clínic de Barcelona amb imatges i testimonis d’aquella dramàtica primavera de fa dos anys.
Els el recomano no tan sols perquè els ingressos de la venda del llibre es destinaran a la recerca contra el covid-19, sinó perquè ajuda a pair tot el que ens va passar, i prou que en tenim necessitat perquè tot allò, fins i tot si vam tenir la sort de no ser tocats per la loteria mortal, encara no ho hem paït.
La vida no avança només en direcció cap al futur, i aturar-se a revisar el passat de tant en tant ajuda a entendre el perquè d’un neguit íntim que no se n’acaba d’anar i no sabem ben bé a què atribuir.
No és un llibre que busqui l’aplaudiment, perquè els sanitaris ja el donen per rebut i no l’oblidaran. Al contrari, s’hi parla clar. De fet, alguns professionals tampoc no oblidaran que van ser ingenus de pensar que tot allò no els passaria factura física o emocional (per això mesos després van començar les baixes) i que va ser una decepció creure que en sortiríem millors per acabar descobrint que “hem sortit com som”.
Dos episodis que mereixen ser ressaltats. El d’una malalta gran que va dir: “He sentit que falten respiradors. A mi no cal que m’intubeu, poseu el respirador a algú més jove”. I el de la Judit Sans i la Cristina Andreu, que es van presentar voluntàries quan va obrir-se el reclutament a estudiants de l’últim curs. Arribaven a les vuit del matí i a les sis de la tarda encara hi eren. L’una s’està especialitzant en pediatria i l’altra en oncologia, i avui als hospitals on fan la residència es meravellen de la traça amb què tracten els malalts.
