Una de les imatges de la setmana passada és la constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir; l'altra, la del Concert per la Llibertat de dissabte, al Camp Nou. El PSC no ha estat a cap de les dues, malauradament, encara que en totes dues hi havia militants i simpatitzants socialistes. Costa d'entendre que una força política que sempre ha format part de les imatges icòniques del catalanisme polític avui no hi sigui. De l'Assemblea de Catalunya a l'Onze de Setembre a Sant Boi o la massiva manifestació de l'any 1977 reclamant llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia; del retorn de Tarradellas a la manifestació contra la sentència de l'Estatut el juliol del 2010 encapçalada pel president Montilla. Les imatges articulen el relat de la política i l'àlbum de fotografies del socialisme català, alerto, comença a tenir massa absències.
Les respostes polítiques es construeixen barrejant principis i valors amb una interpretació de la realitat. Al voltant de la riuada sobiranista i la transformació de la societat catalana corren, almenys, tres hipòtesis:
1. La primera és la de la bombolla sobiranista : tot es deu a la voluntat de les forces polítiques independentistes, inclosa CiU, que, amb un ús intensiu dels mitjans públics i aprofitant-se de la crisi econòmica i del desequilibri de les balances fiscals, han fet créixer artificialment el desig d'autodeterminació. Tot plegat, seguint aquest raonament, acabarà en una gran frustració, baixarà la bromera i els principals responsables en pagaran les conseqüències.
2. La segona, en la seva versió més acurada, la podeu trobar a l'article Matar el Cobi , de Jordi Amat, publicat al Culturas de La Vanguardia . El debat a Catalunya s'ha articulat durant dècades entre el nacionalisme burgès i el catalanisme progressista. Les dues bandes de la plaça Sant Jaume, Pujol i Maragall, mar i muntanya, Catalunya i Barcelona... Als anys noranta, aquest terreny de joc comença a donar signes d'esgotament. Maragall deixa l'alcaldia l'any 1996 i el pujolisme s'esllangueix atrapat en els Pactes del Majestic del mateix any. S'inicia la lenta transformació de l'escenari polític català i el nacionalisme evoluciona abraçant el sobiranisme, però l'intent de Maragall de construir una alternativa catalanista de progrés no acabarà d'aixecar el vol, frenada, en bona mesura, per les malfiances del seu propi partit.
3. Una tercera perspectiva gens menyspreable és la que dibuixa una Espanya incapaç de construir un projecte que reconegui la seva realitat plurinacional, que pugui acceptar l'existència d'un demos català. La va encetar Xavier Rubert de Ventós al seu llibre De la identitat a la independència , publicat justament l'any 1999. Avui, des del catalanisme, no es pot proclamar "Visca Espanya" encara que es faci amb la millor de les voluntats federalistes. Hi ha massa ferides obertes, massa LAPAOs, massa lleis d'educació, massa Alfonso Guerra, massa intents recentralitzadors, massa dèficit fiscal...
La realitat s'entossudeix a complicar-se i en certa manera és una barreja d'ingredients dels tres supòsits anteriors. Hi ha de tot sota l'ampli paraigua del sobiranisme. Per això el dret a decidir, amb totes les seves imprecisions, era una bona sortida. Esvaeix el perill que el sobiranisme acabi concernint només una part de la ciutadania: el futur el decidirem entre tots; uneix en un acord de mínims -la consulta- a tot el catalanisme polític, i potser és la darrera oportunitat perquè Espanya mogui fitxa de veritat.
Sóc federalista convençut, però el federalisme hauria de ser la resposta d'Espanya més que la proposta del PSC. L'Estatut de Maragall era un federalisme construït des de Catalunya i va acabar com va acabar. Ell mateix advertia que si no s'acceptava una Espanya plural l'independentisme seria inevitable. El problema de trobar un model d'Estat on encaixin totes les realitats nacionals ha de ser el problema de Madrid, són ells els que avui ens han de convèncer. Des de la tradició catalanista i d'esquerres, tocaria exigir bilateralitat en les relacions, reconeixement nacional i un finançament que respecti el principi d'ordinalitat.
Mentrestant, no hauríem de sortir de pla. Hi ha un excés d'èpica sovint embafador, una estètica sobrecarregada de foc de camp (el mateix títol del concert de dissabte era absurd, i la durada, tot un excés) però amb un arc que abraça des d'Unió Democràtica fins a les CUP, de la Cambra de Comerç a la UGT, i de Peret i Dyango a Paco Ibáñez, la fotografia també ens pertany.