Llibertat d'anar a lloure

Sobta d'entrada tanta apel·lació pública a la llibertat (fins a convertir-la, fins i tot, en l'eix d'una campanya que paradoxalment no va contenir cap mena de debat, com va ser la de Madrid) en un país en què hi ha presos polítics. Però no per reclamar l'alliberament d'aquests presos polítics, com seria d'esperar, sinó per exigir poder anar de cerveses, ja sigui a les terrasses de Madrid o a les platges de Barcelona. Ja que parlem de llibertat i de farres, ara que a Espanya hi ha jutges que envien els rapers a la presó per les lletres de les seves cançons, és oportú recordar els Beastie Boys, un grup de hip-hop americà (dels pocs rapers blancs que han existit que siguin rellevants) que tenien un himne tarambana titulat Fight for your right (to party), és a dir Lluita pel teu dret (a fer festa). Els Beastie Boys ho cantaven en sentit irònic, i segurament no podien preveure que vindria un dia (ara) que molts perdrien la ironia i acabarien dient el mateix que ells, però en un sentit quadriculadament literal. Tenim, doncs, una part de la població (no necessàriament joves) convençuda que la llibertat és anar de farra, fer botellot amb els amics i anar a dormir tard. Alguns ho reforcen amb arguments de pes: entre els que van sortir dissabte a la nit a Barcelona a “celebrar la fi del toc de queda” com si es tractés de la fi dels dies, n'hi havia un que explicava als micròfons dels periodistes que es tractava d'un dia “històric” i que no se l'havia volgut perdre. Sens dubte reproduïa el tòpic dels polítics i dels futbolistes, que viuen dies “històrics” cada dia, i que no tenen cap vergonya de qualificar com a “històrica” qualsevol trivialitat, a condició que ells en siguin protagonistes. Després els mitjans de comunicació i les xarxes s'encarreguen de reproduir fins a l'extenuació aquella mateixa bajanada, i arriba un punt que molta gent la repeteix sense adonar-se'n ben bé de què diu ni per què ho diu, com els lloros. Però estan eufòrics perquè de sobte se senten “lliures” i se senten part d'un esdeveniment “històric”. El dia anterior de les seves vides havia estat irrellevant i el dia següent també ho serà, però el dia que van sortir de copes per celebrar el final del toc de queda anticovid serà històric perquè es recordarà com una explosió de llibertat.

Les paraules volen dir coses, són els noms amb els quals designem la realitat. Una societat democràtica no és viable si no respecta allò que volen dir les paraules, i molt en particular les paraules clau que designen les idees que fonamenten aquesta societat democràtica: llibertat, sens dubte, n'és una. L'abaratiment del llenguatge, la inèrcia o el vici de buidar-lo de sentit i fer servir les paraules de qualsevol manera, no tan sols genera confusió i és irritant, sinó que és extremadament perillós. A algú que es pensa que la llibertat és fotre's una litrona a la platja és molt fàcil fer-li creure que un immigrant li pren els diners o la feina, o que un pres polític deu haver fet alguna cosa per merèixer ser a la presó.

Sebastià Alzamora és escriptor