Francisco Vázquez, l’antic alcalde del PSOE a la Corunya i després ambaixador a la Santa Seu, el 2013 va declarar en una entrevista televisiva que “no hi ha cap diferència entre un jueu amb l’estrella groga perseguit pels nazis i un nen català castigat per parlar castellà al pati de l’escola”. La meva pregunta és, i al marge de la veracitat de l’afirmació: l’emparava el dret a la llibertat d’expressió? Es tractava d’allò que es coneix com a delicte d’odi? Calia prendre-s’ho amb flegma essent que no existeix el dret a no ser ofès?
He agafat aquest cas antic per mostrar l’enorme dificultat de l’aplicació de l’article 510 del Codi Penal espanyol. L’article en el seu apartat a) diu –el cito sencer– que el delicte d’odi castiga qui “públicament fomenti, promogui o inciti directament o indirecta a l’odi, l'hostilitat, la discriminació o la violència contra un grup, una part d’aquest o contra una persona determinada pel fet de pertànyer-hi, per motius racistes, antisemites, antigitanos o altres motius referents a la ideologia, la religió o creences, la situació familiar, la pertinença dels seus membres a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, aporofòbia, malaltia o discapacitat”. I en l’apartat b) afegeix que també s’aplica a la distribució de qualsevol material que pretenguin els objectius descrits abans.
Amb dades dels Mossos, el 2023 hi va haver 761 denúncies, 286 per LGTBI-fòbia, 270 per racisme i 36 per islamofòbia. Però no he trobat informació per a aquest any ni per als anteriors de quantes persones finalment s'havien jutjat i condemnat. En una informació a l’ARA de 2021 ja s’advertia que poques denúncies acabaven en judici –el 2020, de 86 només 10– i que encara la majoria quedaven sobresegudes. I és que la llei de 1995 és tan vague que la sentència queda molt a criteri personal del jutge. En el cas de Francisco Vázquez, què hauria dictat el jutge a qui hagués tocat considerar una hipotètica denúncia per delicte d’odi catalanòfob?
El debat sobre els límits entre la llibertat d’expressió i els delictes d’odi és molt viu en tot el nostre espai geopolític, i sovint s’expressa amb més virulència i tot. Vegeu el cas de l’escriptora J.K. Rowling arran de les seves opinions a la xarxa X sobre les pràctiques transgènere, i en com l’afecta la nova llei escocesa sobre delictes d’odi. Una discussió que s’agreuja quan les lleis es posen esbiaixadament al servei del combat polític i ideològic. Als catalans no cal que ens ho expliquin. Però aquí la qüestió s’ha obert en utilitzar el delicte d’odi contra la dita extrema dreta, de la qual ha estat objecte Sílvia Orriols d’Aliança Catalana. El jutge ja va arxivar una denúncia de 2021 per expressar-se en contra de l’obertura d’una mesquita acusant els impulsors de “consentir el fanatisme religiós”. Però darrerament ha estat el mateix govern de la Generalitat qui l’ha multada amb 10.000 euros per afirmar que l’islam és incompatible amb els valors occidentals. ¿Afirmar-ho és delicte d’odi o és una opinió que s’ha de poder expressar –i si cal, rebatre– lliurement?
No tinc ara la intenció de dir ni si el cas de Francisco Vázquez ni el de Sílvia Orriols –o de tantes declaracions de Ciutadans– constitueixen delicte d’odi. Tampoc no entraré en especulacions sobre si l’obstinació contra la senyora Orriols té alguna intencionalitat política, buscant efectes col·laterals sobre altres formacions. Però sí que vull assenyalar els riscos d’entrar en la lògica d’aplicar el delicte d’odi no a fets violents concrets sinó a opinions poc o molt controvertides, i sobre el biaix polític amb què s’aplica. Així, des del meu punt de vista, els riscos són tres. Un, que en parlar d’opinions i no d’accions que realment hagin vulnerat drets humans els límits es dilueixin totalment. Dos, que des del punt de vista de la seva exemplaritat s’aconsegueixi just el contrari del que es busca i, victimitzant-lo, es faci créixer la notorietat del denunciat. I tercer, que en censurar esbiaixadament opinions controvertides s’acabin ocultant opinions que realment existeixen en la conversa quotidiana però que no se les pugui rebatre de manera oberta amb arguments forts.
Davant d’aquests debats sobre els límits de la llibertat d’expressió, l’ofensa i el delicte d’odi, em ve a la memòria aquella sentència exemplar del Tribunal Suprem dels Estats Units que va considerar que cremar la bandera del país també era una forma d’exercir els drets i valors que la bandera representava. Dit d’una altra manera: compte a no usar el delicte d’odi de manera odiosa.
