Llibertat, igualtat i fraternitat, avui

Les tres paraules del lema francès que ja fa més de dos segles va presidir l’entrada a la modernitat representaven en aquell temps tres valors humans importants que calia defensar, i pels quals era necessari lluitar. En algunes parts del planeta s’han fet forts avenços des d'aleshores, però en moltes altres parts encara estan molt absents. En tot cas, és evident que queda molta feina per fer i que val la pena seguir lluitant. Però això no es contradiu amb el fet que, sobretot en aquells països on més s’ha avançat, sigui interessant posar al dia les tres paraules i fer una certa reflexió per entendre com ha de ser interpretada cadascuna en el context actual, després de la industrialització, del gran creixement demogràfic i econòmic, de la globalització i de l’actual revolució digital. Sense deixar de defensar-les amb molta força totes tres, permeteu-me exposar algunes idees amb aquesta voluntat de no permetre interpretacions massa simplistes o molt interessades, com veiem passar sovint.

1. La llibertat i els seus límits. Cada vegada parlem més del fet que s’ha d’aconseguir la llibertat personal però que aquesta llibertat no ha d’impedir ni fer difícil la llibertat dels altres, ni disminuir el benestar col·lectiu. Si no fos així seria impossible la convivència pacífica i es crearien nous enfrontaments. El creixement demogràfic, la major facilitat de moviments de persones, de coses materials i de bits i els grans augments de capacitat personal que ens han permès els progressos tecnològics fan que aquesta convivència sigui més important i alhora més complicada. Crec que la paraula llibertat s’hauria d’utilitzar amb dos qualificatius: llibertat regulada i/o llibertat responsable. La segona d’aquestes dues qualificacions té més a veure amb els comportaments personals o amb les actuacions d’empreses i d’entitats privades; la primera és la que es reflecteix en l'organització socioeconòmica i política.

Un cas ben conegut és el funcionament de l’economia. Si parlem només de llibertat a seques, hauríem d’acceptar un mercat amb plena llibertat per a empreses i per a consumidors, en el qual uns i altres actuïn buscant només el propi interès o benestar, com va passar molt al segle XIX, o com pretén actualment el neoliberalisme. L’altre extrem ideològic va ser la no reeixida experiència comunista, amb un mercat planificat que eliminava la llibertat de tots els seus actors i que exigia una autoritat política dictatorial. Jo crec en un mercat lliure amb oferta i amb demanda, però adequadament regulat per un poder polític democràtic, que permeti les decisions personals però que hi posi límits per suplir la manca de responsabilitat, i que eviti l’explotació dels més febles per part dels més poderosos. No amago que crec que un dels models que més s’acosten a això és el que coneixem com a socialdemocràcia.

Cal entendre que com més responsable sigui la utilització de la llibertat, menys regulada caldrà que sigui des del poder polític. Això val per a les persones, però sobretot per a les empreses, que han d’actuar entenent que el seu objectiu no pot ser només el benefici econòmic sinó també la seva responsabilitat en la construcció del benestar col·lectiu. La responsabilitat social hauria de ser això, i no només, com passa en el cas d’algunes empreses, una nova eina de màrqueting.

2. Igualtat o equitat. Potser també cal repensar la paraula. Imaginar que tots serem iguals és no entendre la complexitat de la persona humana. El que hem d’aconseguir és ser tots iguals en els drets i en les oportunitats, sobretot en el camp de la formació, de la salut, del treball i de la inclusió. Cal acceptar que el nivell de recursos que tinguem dependrà, també en part, del nostre esforç en l’aprofitament de les oportunitats; però cal també tenir garantit l’accés als recursos mínims necessaris per a una vida digna i un nivell mínim de benestar. Això és el que jo entenc per equitat.

Crec que hauríem de parlar de l'equitat més que de la igualtat, i preocupar-nos sobretot dels graus de desigualtat. A través de les polítiques públiques, tant de predistribució en el mercat com de redistribució fiscal, s’haurien d’establir un terra i un sostre als nivells de rendes i a l'acumulació de propietats, i incrementar les càrregues fiscals de manera que s’apropessin aquests dos extrems. Ara es prenen moltes mesures sobre el nivell mínim, però gairebé cap sobre el sostre. Cal reduir els inacceptables nivells superiors de rendes, tant del treball com del capital. És evident que això només pot ser efectiu a través de mesures de caràcter global...

3. Fraternitat o solidaritat. Aquest tercer element no només no el voldria revisar, sinó que el voldria reforçar, cosa molt lògica després del que he dit en els anteriors. Crec que han d’augmentar molt les accions per millorar els nivells de benestar d’una part important de la humanitat. Però m’agradaria molt substituir una paraula per l’altra. La fraternitat té un component massa emocional d’ajudar els que estimes o tens al costat. No es tracta només d’això. La realitat és que cada vegada és més necessari que l'ajut vagi destinat a persones que no coneixes i que poden estar no solament molt lluny físicament sinó també culturalment. La fraternitat és un sentiment; la solidaritat és un deure en una societat global tan desigual.