La llibertat de Catalunya (1931)

Editorial complet publicat tal dia com avui a La Veu de Catalunya (22-VII-1931), diari del partit Lliga Regionalista (Lliga Catalana a partir de 1932). El director del periòdic era llavors Joaquim Pellicena (Valladolid, 1871-París, 1938), un periodista de confiança de Francesc Cambó (Verges, 1876-Buenos Aires, 1947), líder d’aquell partit conservador, possibilista, contemporitzador, que va acceptar la República. La Lliga va recolzar al president Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859-Barcelona, 1933) pel que feia a les reivindicacions autonomistes.

Catalunya es prepara a votar solemnialment el projecte d'Estatut que és ja, per a nosaltres, la llei de l'autonomia de la nostra terra, on es concreten els anhels d'un segle de renaixença, i de trenta anys d'actuació política del catalanisme. El nostre poble espera que l'Estatut de Catalunya serà acceptat i aprovat per les Corts Constituents, amb el mateix esperit de cordialitat i de germanor amb què ha estat concebut a la nostra terra. Després del Pacte de San Sebastián [acord de 17 d’agost de 1930 entre formacions republicanes espanyoles de totes les tendències], no creiem que sigui possible altra cosa. Sembla, però, que entre alguns elements intel·lectuals de Madrid –i les declaracions del senyor Unamuno en poden ésser un indici– hi ha com una mena de recel que Catalunya, un cop aconseguida la seva llibertat, es reclogui dintre d'ella mateixa i es desentengui dels destins dels altres pobles hispànics. Doncs bé. Nosaltres volem dir, ben clarament i ben concretament, que és tot el contrari. Catalunya vol la seva llibertat per al lliure desenrotllament de la seva cultura i de la seva riquesa, de tot el que representa i significa la seva personalitat col·lectiva i el seu patrimoni espiritual. Però precisament demana tot això, i vol tot això, per a poder contribuir amb major eficàcia i amb tota llibertat a la grandesa del conjunt hispànic amb el seu accent propi, amb les seves peculiars característiques, amb les seves genuïnes modalitats. I és per això mateix que en l'Estatut de la seva autonomia, al costat de totes aquelles garanties que demana per assegurar el lliure desenvolupament de la seva espiritualitat i del seu ésser propi, dona al conjunt viu dels pobles espanyols les altres garanties d'una convivència germanívola i fecunda. Cal, doncs, que els intel·lectuals castellans que poguessin sentir algun recel davant de la llibertat de Catalunya, es vegin esvaïts llurs dubtes, amb la seguretat que la nostra autonomia, lluny de representar una abstenció o un deseiximent, serà la penyora més viva d'una col·laboració i d'una solidaritat peninsulars.