Una de les confusions més esteses i greus en la representació de la nostra condició humana és la que suposa que qualsevol via d’emancipació personal i col·lectiva s’ha de buscar fora dels marcs socials en què vivim. La confusió no ve d’ara i, si no més enllà, l’arrosseguem arran de com s’ha llegit l’obra de Jean-Jacques Rousseau i ha portat a idealitzar arquetips com els del “bon salvatge”, que ho és –de bo– precisament perquè se suposa que la societat no l’ha malejat. Simplificant: a la naturalesa hi ha la bondat i la llibertat, i a la societat, la maldat i l’esclavatge.
La confusió té molts fronts. Un dels més perillosos és el de les teories i pràctiques educatives que s’entesten en allò del deseducar, com si els patrons socials adquirits fossin la pesta. O el d’aquest art obsessionat en ser trencador. I, entre més, l’atribució de qualitats morals immaculades a les bèsties, just pel mèrit de no ser humanes. I, tanmateix, educar, crear o relacionar-se amb les bèsties només té sentit dins de la societat, no pas fora. Eduquem per domesticar, per fer de casa. Trencar només és possible si tenim en compte les tradicions culturals prèvies. I per atribuir qualitats morals als animals de companyia –que, pel que sembla, no sabem trobar en els de la nostra espècie– els antropomorfitzem, sovint ratllant el ridícul.
Una altra expressió d’aquesta confusió: fa anys, en una gran enquesta escolar als pares, aquests consideraven que les virtuts del jovent d’ara eren l’autenticitat, la creativitat, la sinceritat i l’espontaneïtat. És a dir, qualitats que semblen voler apartar l’individu dels convencionalismes socials. Però resulta que cap d’aquestes suposades qualitats aporta res d’interessant perquè no remeten a continguts substancials sinó només a aspectes formals de la conducta. Per entendre’ns: es pot ser un brètol molt autèntic, es poden crear veritables bunyols, l’autoengany pot ser ben sincer, i per ser espontani cal aprendre’n. És a dir, tot plegat no passen de ser nous convencionalismes.
I és que és la societat la que domestica la bèstia que portem dins. Els qui creuen que es pot créixer sense models –ara penso en aquests pares que no volen condicionar el gènere dels fills per tal que de grans el puguin triar “lliurement”– s’enganyen: només podem créixer com a persones dins de models socials. I serà des d’aquests patrons que, un cop format un sentit crític madur, els podrem discutir, posar en entredit i, si volem i podem, canviar-los. Però uns pares que no vulguin “condicionar”, l’únic que aconseguiran és que el fill acabi sent víctima indefensa d’imposicions que ells no controlaran. Aquesta és la gran paradoxa: fora de la societat no hi ha llibertat sinó només instint i determinació biològica. I en aquest cas, fora del gènere només hi ha sexe, que no té res ni d’autèntic ni de creatiu, de sincer o d’espontani. Només cal veure alguns dels magnífics documentals que existeixen sobre comportament sexual dels animals per entendre-ho.
L’autenticitat, si remet al culte a la subjectivitat, és simplement insuportable i indesitjable. La veritable creativitat és fruit d’una crítica respectuosa a la tradició. La sinceritat amaga la trista ingenuïtat de qui es creu els propis enganys. I l’espontaneïtat només es reconeix quan és fruit de l’entrenament acurat de la norma social. Potser convé recordar que persona significa màscara, i que aquesta màscara només ens la pot proporcionar la vida social. I sí: com escriu Epictet, l’estoic, som actors d’un drama que no hem escollit i on tot just podem decidir com hi representarem el paper que se’ns ha reservat de fer-hi. O, dit a la manera del gran sociòleg Peter L. Berger, només hi ha llibertat en la presa de consciència de les pròpies determinacions. La llibertat només té valor si és una forma d’autocontrol, i no es troba pas a la natura, on tot és determinació, sinó en la cultura.
