Lleves, lleves!

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsPassen soldats. Manta, plat, la feixuga motxilla. El caqui domina. Tan jovenets! En molts rostres perdura encara la tendror resplendent de l’adolescència. Hom hi veu -avançant una mica les hores- tota una llarga vida d’alts i baixos escurçada de sobte, comprimida dins un esforç de sacrifici. [...] Saben on van i a què s’exposen. Qui podria ignorar-ho ara? Però llur formidable vitalitat ho supera. Somriuen, bescanvien facècies tot marcant el pas. L’alegria de la joventut i la gravetat del moment marxen junts devers el perill. Veure’ls així fent llur deure tan simplement fa pensar en la responsabilitat dels altres. Té: allí davant el rostre sever, el dit que assenyala: “Tú, què has fet per la guerra?” El qui ha conreat la consciència s’escorcolla tot d’una, anguniat d’ell mateix. ¿La gent de pell gruixuda, no ha de sentir un cert neguit, també? ¿I si no, no l’hi han de fer sentir els altres? Cal penetrar totes les disfresses, sobretot les més enginyoses: la d’aquells que censuren, ataquen, burxen per evitar ésser descoberts. “Què has fet tú?” Cal poder dir: “He fet això? Cal sobretot que pugui dir-ho aquell que pregunta: “Què has fet tú?” Passen soldats. Passen les banderes, i els punys closos saluden. Hom voldria creure que entorn d’ells, reforç d’ells, tot marxa ajustat, precís, sense pèrdua. Hom voldria creure que no hi ha aprofitadors ni emboscats. Tanmateix, la natura humana essent com és, no és creïble que no n’hi hagi. Hom n’indica segurament, més dels que són. Però qui no en coneix algun? Generalment, ho té tot en regla: els papers, les excuses per als altres i fins per a enganyar-se ell mateix. Només, de tant en tant, la vergonya el traeix fent-lo innecessàriament susceptible. Seria curiós de relacionar les menes d’emboscaments suscitats pel perill. Els més babaus s’entaforen, arrossegant-se, entre la brolla. [...] N’hi ha finalment -els més subtils- que s’enfilen a les cimes des arbres i baladregen de valent i així fan semblant del que no són. Però potser encara n’hi ha de més vius: els qui us assenyalen els emboscats i s’embosquen en un suposat desengany per inhibir-se, i així evadir-se, de tot. [...] Els mancaments dels altres no ens poden mai eximir del deure. Hi ha ordres clares, terminants que sabem que són bones i cal complir-les. Altrament, la nostra obediència esdevé autoritat també -autoritat davant dels altres ciutadans, autoritat, sobre els qui manen, si algun cop algun d’ells defugia les pròpies consignes-. Obeir encara perquè l’ordre ve de dins nosaltres mateixos, si és que som com cal. Sobretot després de veure desfilar els soldats, tan joves, amb la resplendor de l’adolescència encara al rostre, duent la vida, de cara a la mort, com un atzar del deure, i anant al deure d’una manera tan jove, com a una aventura.