Fa uns mesos un amic em va explicar el que havia dit un ministre de l’actual govern espanyol en un sopar privat a Madrid. Li havien preguntat si, tal com estava evolucionant la situació a Catalunya, el govern es podria arribar a plantejar la suspensió de l’autonomia. Ell va contestar que no ho veia possible, però que l’actuació que no podia descartar-se podria consistir en la recuperació de les competències de policia, perquè amb el control estatal de la policia catalana i “una adequada llei de seguretat ciutadana” l’expressió popular de suport al procés català quedaria seriosament afectada i reduïda. I sense aquest suport ell entenia que el procés quedaria molt afeblit.
Tot i que no vaig estar present en aquest sopar, el missatge expressat em resulta absolutament creïble.
És evident que el cos dels Mossos d’Esquadra s’ha convertit, per interès d’uns, per inèrcies culturals d’uns i d’altres i també per errors del mateix cos, en l’ase dels cops de la política catalana i espanyola.
En aquest sentit, és innegable que en les actuacions de la policia catalana dels últims anys s’han produït errors. I alguns d’aquests errors, com el terrible cas de la senyora Quintana, són molt greus. I hem sentit també explicacions confuses i poc encertades de les seves actuacions.
Però també estic convençut que amb el clima actual tot el que facin es considerarà una mala actuació. En tenim exemples ben clars últimament. En la molt singular sentència de l’Audiència Nacional sobre el bloqueig del Parlament català se’ls critica per haver actuat poc i malament. En canvi, en altres situacions recents, com la de Can Vies, s’ha dit que van actuar en excés. Facin el que facin, llenya, que és barata. El grau de crítica i bel·ligerància crec que està arribant a un nivell absurd, que em costa considerar natural.
Els fronts de crítica són diversos. Hi ha inèrcies culturals espanyoles que consideren que no sabem gestionar coses públiques. Que gastem massa i en coses “que no són útils, com les ambaixades”. I que no tenim ni idea de dirigir estructures reals de poder, com és la policia. Aquest posicionament és prou conegut i lamentable i no crec que calgui incidir-hi més.
També hi ha inèrcies culturals nostres, relacionades amb la visió que tenim de les estructures de poder com a manifestació d’una repressió atàvica, com a actors amb incidència en les nostres vides que per definició no són una projecció nostra sinó que ens resulten aliens i hostils. Aquesta sensació està fortament arrelada a la societat catalana i de vegades fa que les crítiques arribin a nivells en què no és fàcil introduir matisos. En aquesta mateixa línia, crec que algunes opinions i actituds de censura de les actuacions policials fetes per determinats representants polítics catalans, més enllà d’intentar mantenir el link amb els seus votants, són un reflex d’aquesta visió que es té dels poders institucionals. Aquestes actituds, encara que molt probablement honestes, obliden el necessari exercici de responsabilitat pública que tot càrrec electe hauria d’observar en les seves actuacions.
I arribem per fi a les crítiques que em semblen més delicades, les que estarien destinades a preparar el terreny per si finalment el que va dir el ministre en aquell sopar prengués cos. Evidentment, si el govern espanyol pensés a recuperar les competències en matèria de policia, els resultaria molt útil que hi hagués una campanya prèvia d’absolut descrèdit dels Mossos com a institució i de la seva direcció política. Anem amb cura amb aquest tema. Reconec que m’ha cridat molt l’atenció en els últims temps la virulència del judici sobre algunes actuacions de la policia catalana en determinats mitjans, sobretot si la comparem amb la delicadesa amb què s’han tractat episodis com el de les pilotes de goma i els immigrants que volien arribar nedant a territori espanyol.
És evident que la policia catalana ha tingut actuacions deficients. Però cal que els catalans vigilem amb la nostra actitud envers el que significa tenir poder institucional de veritat. L’actitud crítica ha d’existir sempre, però de manera madura. No fos cas que estiguéssim caient en el parany que potser interessa a altres. Tenir estructures de poder ens obliga, si volem fer les coses bé, a entendre i a integrar tant la part amable d’aquestes estructures com la negativa. No hi ha democràcia sense una bona policia. I les bones institucions es construeixen amb el temps i amb actitud responsable, no amb reaccions efectistes o simpàtiques en el curt termini.