Remarquem d’inici que si, al final, el govern espanyol se’n sortís i el català es pogués acabar parlant al ple del Parlament Europeu, això seria una bona notícia.
Però per entendre l’entusiasme amb què Madrid eleva la petició a Brussel·les n’hi ha prou de llegir els termes amb què el ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, l’ha formulat oficialment: es tracta de fer servir “les llengües espanyoles diferents del castellà que gaudeixen d’estatut oficial a Espanya”. Sabíem que parlàvem formenterès i àdhuc LAPAO, i a partir d’avui sabem que parlem “una llengua espanyola diferent del castellà”. Sembla que si en una frase breu hi fas sortir les paraules “espanyoles”, “Espanya” i “castellà”, la petició queda més decenta, que diria Antònia Font. Tant li costa dir català, basc i gallec?
Doncs sí que li costa, perquè a la Constitució aquestes llengües no surten pel seu nom sinó per “les altres llengües espanyoles”. Però, a l’hora de la veritat, d’espanyoles, res: aquest any farà 44 anys que va aprovar-se la Constitució i els nens nascuts en comunitats monolingües castellanes són educats en el més complet desinterès pel fet plurilingüístic espanyol.
Però és que, a més a més, el català encara no es pot parlar normalment ni al Congrés ni al Senat. Que no es pugui parlar al Senat, cambra de representació territorial, és de traca. O sigui que Madrid li demana a la Unió Europea un ús parlamentari del català que a Espanya no practica per raons excloents que sabem de memòria i que beuen en segles d’imposició lingüística.
La contradicció és flagrant i sostinguda. Esperem que aquesta vegada hi hagi més voluntat política que les anteriors.
