Quines llengües han de saber els futurs graduats catalans? El 3 de novembre, el conseller Mas-Colell va anunciar que, a partir de l'any que ve, a l'hora de graduar-se, caldrà demostrar coneixements mitjans -per entendre'ns, cinquè curs d'una escola oficial d'idiomes- d'anglès, francès, alemany o italià. La mesura, que afectarà els qui entrin a la universitat el curs que ve, té unes quantes dimensions que potser caldria sospesar amb certa cura.
La primera consideració a fer té a veure amb el moment de l'itinerari formatiu triat per demostrar el nivell de domini de les llengües. La majoria de països del nostre entorn fan recaure l'aprenentatge dels idiomes estrangers sobre l'educació secundària i, si demanen algun nivell lingüístic, ho fan en l'accés a la universitat. És fàcil suposar que els responsables catalans han cregut que, atesos els discrets resultats del nostre ensenyament secundari en aquest terreny, és preferible deixar més temps perquè els estudiants es vagin formant, potser aprofitant les oportunitats que ofereixen els centres universitaris i els programes Erasmus. En el fons, però, és anòmal que hom condicioni l'obtenció d'un títol de grau a la demostració d'uns coneixements que, fet i fet, no s'imparteixen dins dels graus, i que tot sovint tindrà un cost extra considerable. Tard o d'hora es plantejarà el conflicte de gent que aprovarà un grau i no podrà obtenir el títol corresponent per manca de certificació dels coneixements lingüístics. Convé, doncs, tenir clar que la mesura ha de ser provisional fins que no endrecem el nucli del problema, és a dir, l'ensenyament secundari.
La segona consideració té a veure amb el fet que, aparentment, la mesura limitarà a quatre el nombre de llengües valorables . Certament, és lloable que aquest ventall no es limiti a l'anglès: estudis com l'ELAN evidencien que la confiança en l'anglès com a única llengua d'internacionalització és una temeritat que fa perdre milions d'euros anuals a les empreses de països tan potents com la Gran Bretanya. Però tot i haver superat la temptació de l' English only , la mesura anunciada neix envellida perquè, ras i curt, se situa en un marc mental anterior a la globalització. Quin sentit té excloure de les llengües valorables el xinès, l'idioma de la segona economia del món? ¿És lògic no incloure-hi les llengües de les potències emergents com l'hindi o el portuguès? El rus? L'àrab? Doncs n'hi hauria prou de deixar oberta la llista de llengües reconegudes per multiplicar els efectes benèfics de la mesura. Amb un afegit de racionalitat i justícia social gens menyspreable: ara mateix hi ha a Catalunya milers d'estudiants que parlen idiomes poc reconeguts per l'administració, uns recursos lingüístics valuosos que es dissoldran si no s'hi posa remei. L'obertura de la llista a qualsevol llengua -una mesura de cost zero- donaria un sentit pràctic als esforços per mantenir-les vives i, molt important, empoderaria col·lectius sovint postergats precisament per raó de llengua.
Last but not least , si no es prenen les degudes precaucions, la nova mesura acabarà generant una paradoxa: quan entri en vigor, les universitats catalanes hauran d'exigir el coneixement de llengües estrangeres però, en canvi, graduaran cada any un bon nombre d'estudiants desconeixedors del català. Em refereixo, esclar, als estudiants forans que vénen a cursar tots els seus estudis superiors a Catalunya. Si no s'hi posa remei, res, absolutament res, no els obligarà a aprendre català, de manera que les nostres facultats produiran dentistes, infermers, advocats, enginyers, etc., capaços d'expressar-se en la llengua dels turistes però no pas en la pròpia del país. Novament, es tracta d'un risc de fàcil solució: n'hi ha prou de preveure que l'alumnat d'origen forà ha de demostrar almenys un nivell B2 -almenys- de català en acabar els seus estudis.
En definitiva, felicitem-nos per la voluntat d'impulsar la poliglotització entre els universitaris catalans, però procurem que les nostres mesures tinguin el màxim d'efectivitat i, sobretot, no acabin causant danys col·laterals innecessaris. Cal vetllar perquè la internacionalització jugui en favor, i no pas en contra, de la normalitat del català.