Llengües en conflicte
És de lectura molt recomanable l’entrevista que li va fer fa uns dies Laura Serra al politòleg Jean-Rémi Carbonneau, en aquest diari. Carbonneau és un quebequès francòfon, i ha centrat bona part de la seva vida a estudiar les polítiques lingüístiques dels estats plurilingües i/o amb més d’una llengua oficial, com al Canadà. Sobre la llengua catalana i l’estat espanyol diu un parell de coses que sabem de fa temps, o hauríem de saber, però que és bo que algú de fora vingui a subratllar-les.
Una ja queda recollida al titular: “Quan dius «el català morirà de totes maneres» estàs contribuint a la seva mort”. En efecte, els auguris apocalíptics sobre el català s’han tornat tan freqüents dins el debat públic a l’espai comunicatiu català que s’ha acabat creant la falsa disjuntiva que cal alinear-se amb el catastrofisme per no semblar un pàmfil, o un optimista ingenu. Com a conseqüència, s’ha acabat produint una espècie de competició a veure qui li vaticina un futur més negre al català. En un context de bilingüisme i diglòssia, tot aquest pessimisme no fa més que transmetre un missatge contraproduent: que, de les dues llengües oficials que el ciutadà té a la seva disposició, n’hi ha una que és inútil i prescindible, perquè la seva desaparició és qüestió de poc temps. Es convida els ciutadans a l’abandonament de la llengua que se suposa que es troba a prop de la mort.
Una altra qüestió fonamental és la del marc jurídic del català a l’estat espanyol, començant per allò que estableix la Constitució. El punt principal es troba a l’article 3.1 de la Constitució, que Carbonneau considera que “s’hauria d’esborrar”. Ho comenta així: “És el punt que diu que tots els espanyols tenen el deure de conèixer el castellà. Si nosaltres haguéssim tingut això al Canadà, el Quebec ja faria temps que se n’hauria separat. A més, és una contradicció amb altres drets que hi ha a la mateixa Constitució pel que fa a la igualtat dels ciutadans: no pots dir que no hi haurà discriminació per motius de cultura, de llengua, i que només els castellanoparlants tinguin drets lingüístics a tot l’estat espanyol”. És així: la Constitució espanyola consagra la desigualtat entre les llengües de l’estat, i aquest és un problema fonamental.
La resposta a aquesta desigualtat hauria de ser, com també diu Carbonneau, la plena oficialitat del català, el gallec, l’euskera i el castellà a tot l’estat, acostant-se de debò a un plantejament federal. Tot i així, sempre que una minoria reivindica o fa valdre els seus drets, hi haurà sempre resistència per part dels privilegiats. Cal que els catalanoparlants tinguem clar que amb això ens hi trobarem sempre, fins i tot en un hipotètic estat català independent. De fet, un error clàssic ha estat pensar que la qüestió del català l’arreglaríem amb la independència. Primer, perquè podria passar que no n’hi hagi, d’independència. I segon, perquè, en cas que n’hi hagi, no vol dir que la situació de la llengua hagués de canviar substancialment.