Llenguatge “no sexista”? Demà m’afaitaràs!

La correcció política està arribant a uns nivells, arran de l’anomenat “llenguatge no sexista” o “llenguatge inclusiu”, que fan que les dones hàgim d’aguantar estoiques que un home ens digui: “Jo de tu li hauria dit «Demà m’afaitaràs»! Ai, no, bé, no sé, haurem de buscar una frase per a vosaltres”. Però quina mena de paternalisme tronat és aquest? Qui m’ha de buscar res a mi?

Malauradament, ens hem creat un problema on no en teníem cap (i mira que en tenim, de fronts oberts!). Teníem una llengua funcional i la societat era masclista. Ara la societat continua sent masclista i la llengua és menys funcional. Bé, no ens equivoquem, la llengua funciona, és quan no l’acceptem tal com és que falla. Ens convoquen a una “reunió de famílies” i no sabem si hi hem d’anar amb els nens o no i acabem uns amb canalla i altres sense (era sense, es veu). Entendre’s ha passat a segon terme. L’important és no dir “pares” i estalviar-se haver de dir “pares, mares o tutors o tutores legals” (o “persones tutores”). La llàstima és que, partint d’un objectiu noble i lloable, aquest llenguatge es presta a fer-ne escarni i, cosa encara pitjor, pot crear la falsa sensació que s’està canviant alguna cosa quan en el fons no canvia res.

Lingüistes de prestigi com M. Carme Junyent fa anys que expliquen que tot plegat parteix d’una identificació equivocada entre gènere lingüístic i sexe, però neden contra corrent. Com ella no es cansa de repetir, la majoria de llengües del món no tenen l’oposició de gènere masculí/femení i això no fa que les societats que les parlen siguin menys masclistes. Tampoc el fet que un càrrec o un estatus social sigui de gènere femení fa que estigui més feminitzat: les autoritats, tot i que sempre han tingut gènere femení, han sigut i són sobretot masculines. D’exemples n’hi ha a cabassos. Però el missatge que fer servir el masculí genèric és discriminatori va fent forat inexorablement, encara que no tingui un fonament racional ni lingüístic.

El desllorigador podria ser analitzar si fent tots aquests canvis, “visibilitzant” les dones, hem aconseguit canviar res. Si canviant “Escola d’Enginyers” per “Escola d’Enginyeria” hem fet que hi hagi més enginyeres. Perquè es parteix d’aquesta mateixa base quan als lingüistes se’ns exigeix “inventar” un “gènere neutre” (com si tinguéssim el poder de fer que la gent parli o escrigui d’una determinada manera; diria que tot el gremi en bloc s’ha oposat sempre al desdoblament per sistema i ja hem vist quin efecte ha tingut).

Com que ens estem carregant el que en lingüística s’anomena gènere no marcat, perquè creiem que massa sovint coincideix amb el masculí (no en el cas de panteres o víctimes ni en tants d’altres, però tant és) i això “ha perjudicat les dones”, ara en necessitem un altre, però només per a determinats noms, aquells en què el masculí gramatical es pot identificar amb el masculí humà. Per exemple, lingüistes ja estaria bé però fusters seria fusteris (o com decidim que ho fem). Però, llavors, ¿no cauríem en la mateixa suposada trampa? ¿No invisibilitzaríem les dones? ¿O no era per fer-nos “visibles” que ens hem obligat a desdoblar? I, doncs, ¿haurem de fer la fórmula triple sempre per no “discriminar”?

Són preguntes sinceres i crec que és necessari que ens les fem amb serenor. Encara que, mentre no hi trobem resposta, assistim entre incrèduls i desassossegats a contacontes en què “els i les protagonistes” acaben “tots i totes bruts i brutes”, la Generalitat ens diu que “gossos i gosses també necessiten vacances en família” i l’Ajuntament de Barcelona fa “donanatges” (que curiós que en castellà homenaje no sigui “sexista”, no?). Va, home, va, que fa temps que ens afaitem!

Maria Rodríguez Mariné és lingüista i periodista.