La llengua xarxa de Spiderman
Ara es parla molt d’això del català. Potser massa. Prou. Vull dir d’això de la doble xarxa. A veure, que això sembla una pel·li de Spiderman. Aquí només hi ha un filat. Per què dos filats-filets? Eh? Que no han anat bé segles d’una xarxa lingüística única a Catalunya? Bé que ha funcionat que la llengua impròpia acabi sent pròpia. Eh? La prova és que aquests quaranta anys d’immersió muscular ens han acabat retornant al passat, a la xarxa una, gran(de)y libre: la castellana. No passa res. Però només hi ha un dubte.
A veure, tu ets un paio, una paia, o el que vulguis, també pots ser un mineral, i estàs allà, no sé, el 1720, el 1836, o el 1908, o el 1956... i ho tens tot en castellà. Tot. La immersió, no a l’escola ja, eh, a la realitat, a la hiperrealitat... Tot és en castellà. Vaja, en 3D, i amb bats de beisbol i la mà de plantofada dolby surround oberta en canal, i va i tu continues parlant en català, que és la teva llengua, la de casa, la plaça, la font, la muntanya, el núvol, el carquinyoli... La llengua amb què et canvies els calçotets, ensinistres musaranyes mancades d’esperit, xiules un xiulet perquè fa xivarri... I veus que la (seva) immersió no funciona. Tot en castellà, tot, per terra-mar-aire, perquè tu aprenguis castellà amb ciment legal i sang real, i tu fot-li en català, amb la teva xarxa d’aranya. Com és això? Ho sentiu?
A finals del segle XIX més del 50 per cent dels catalans eren monolingües i no entenien... el castellà. I l’altra meitat... “en devia tenir un coneixement més o menys profund, tot i que més en l’àmbit receptiu que no el productiu”. Això diu l’estudi (després se n’han fet articles, xerrades, un llibre) “El procés de bilingüització a Catalunya en el segle xx a partir de testimonis orals”, fet pels sociolingüistes Francesc Bernat, Mireia Galindo i Carles de Rosselló, investigadors del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona (UB). Molt bé. Però els que posem i arrosseguem els morts per aquí tot això ja ho sabem.
Soc el primer de la meua família que, podríem dir, ha pogut estudiar, d’una certa manera, en català, a partir dels anys vuitanta del segle passat. Abans la meua padrina, nascuda el 1921, només va tenir algunes classes (sempre depenia del mestre) en català a l’escola (rural) dels anys trenta. Abans res. De res. Hi havia la xarxa lingüística única: el castellà. Que també era superefectivament legal i mega resolutiva letal. Les mossades, fortes, fixes, profundes, dels anys de la Mancomunitat i la República amb el català a l’escola van ser breus, selectives, fragmentades i sobretot amb el tradicional coitus interruptus d’aquest país. De fet, això ja era una doble xarxa real, i la base, l’essència, sobre la qual s’ha construït l’escola catalana pública-concertada d’aquestes dècades. Però aquesta xarxa única d’avui ens torna, paradoxalment, a la xarxa de fa segles, també única. Mai s’havia ensenyat tant català i se’n sap, interessa, s'usa tan poc. Què passa?
Passa que deixem de ser catalans, i per això el català no compta. Es diu consciència i consistència. No és la llengua: és el cap. La meua padrina, que no tenia estudis, tret de les quatre regles, sabia, naturalment, realment, que era catalana i que el català era la seva llengua. I així els seus pares, padrins, i així després... Ara no sabem el que som, bé, anem deixant de ser el que som, i com que no tenim explicació, ni definició, ni hola ni adeu, anem deixant la llengua, perquè no té sentit. Pura obvietat, però les obvietats, per òbvies, s’obliden. Com la llengua, com ser català. Era obvi, i ara és anormal, irreal, il·legal. Comencem per aquí. Això som: una xarxa antisistema.