La llengua és un vesper

Diccionari
4 min

Vaig preocupar-me per la meva llengua el dia que vaig començar a escriure-la. A l’escola m’havien dit que era farcida de castellanismes i que n’havíem d’estudiar alguns: una llista d’uns quants substantius o formes verbals que havíem de memoritzar i desassimilar i que amb prou feines ens permetien, als estudiants, albirar la gravetat de l’assumpte. Quan vaig voler gargotejar les primeres pàgines de la meva novel·la, vaig adonar-me que em mancaven moltes de les paraules fonamentals que s'empren en el dia a dia. No sabia, per exemple, com es deia retortijón en català. Ningú al meu voltant havia pronunciat mai les paraules revinclada o revencillada. A més, no tan sols vaig percebre que traduïa de forma barroera i literal del castellà expressions i frases fetes, sinó que aquesta mena de traducció comportava una apropiació simbòlica d’una cultura que no era la meva. No proferia la mateixa metàfora quan feia servir el castellanisme baixar-se del carro que quan feia ús de les locucions catalanes desdir-se’n o engegar-ho tot a rodar. Les imatges que aquestes expressions evocaven eren ben diferents i, tanmateix, una pesava més que la resta: la castellana.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

¿Com era possible que jo, que parlo castellà en comptades ocasions, que em relaciono amb els meus éssers estimats en la meva llengua, que vaig estudiar tantes hores de castellà com d’anglès a l’escola, tingués tantes paraules castellanes a la boca i, fins i tot, malgrat conèixer les formulacions catalanes, acabés escollint sempre –de manera inconscient– la castellana? Això només podia explicar-se per la imposició d’una llengua per sobre de l’altra, per la consecució de l’estat espanyol d’ocupar les ments dels catalans a través de les seves múltiples pràctiques –en efecte, disposa de tots els mecanismes possibles per generar en els seus ciutadans una única llengua, una única nació, amb la finalitat d’abolir la diversitat i produir una particular cohesió fictícia entre cohabitants intimidats– i per la manca de polítiques fortes d’un país sense estat que no ha sabut defensar la seva llengua i cultura.

Quan va aparèixer l’obligatorietat del vint-i-cinc per cent de castellà a les aules, em vaig qüestionar per què alguns espanyols temien amb tanta fogositat que els seus fills aprenguessin català si, com alguns expressen, només es tractava d’una llengua inofensiva. La resposta era simple. Com va dir Frantz Fanon, parlar una llengua és assumir una cultura. I no volien la cultura catalana. Per a ells no era el mateix que els seus fills aprenguessin català que anglès, de la mateixa manera que, per a nosaltres, tampoc és el mateix estudiar castellà que anglès.

La relació que s’estableix entre el castellà i el català és colonial. També entre l’anglès i el català, perquè no hem d’oblidar que l’anglès gaudeix de reconeixement polític internacional i que, per acabar-ho d’adobar, ha començat a transformar la nostra gramàtica. Ja no agafem, per exemple, el present d’indicatiu vinc, sinó que manifestem estic venint, que és pròxim al present continuous, i, malgrat que aquesta última construcció és legítima en català, en fem un abús. No obstant, ara per ara, en el nostre context l’anglès no fa patir massa. Aquesta llengua no disposa d’un estat com l’espanyol perquè ens sigui implementada a les bones o a les males. Algú encara pot decidir no aprendre’l.

De totes maneres, tampoc podem badar. No hem d’abraçar una llengua sense entendre la profunda relació que manté amb la nostra per tal de no caure en el perill d’establir una mena de falsa companyonia que, amb innocència, oculti la problemàtica que hi ha al darrere. Manuel de Pedrolo escriu, amb molta agudesa, a Cròniques colonials (El Llamp) que "forma part d’una tàctica ja vella i prou ben acreditada pels seus resultats òptims facilitar, a l’interior de les colònies, moviments desintegradors de la cultura dels pobles annexionats, i cap no dona tantes satisfaccions com introduir la llengua de la metròpolis no només a través dels intel·lectuals-funcionaris que hom destina a la nostra terra i que solen tenir vocació d’imperi o dels intel·lectuals sense càrrec o representació més o menys oficial que s’hi instal·len una mica com a missioners, sinó mitjançant la seducció d’intel·lectuals, escriptors, periodistes, etc., indígenes que troben el seu benefici en l’adopció de la llengua importada, adopció de la qual obtenen, si no sempre avantatges econòmics, el prestigi que acompanya el conreu dels idiomes més estesos i que, gràcies al favor oficial de què gaudeixen, són objecte d’una atenció continuada que hom no concedeix ni de bon tros al del poble colonitzat". En definitiva, sovint la lluita catalana pensa més en el territori, la política i l’economia i abandona la qüestió lingüística i nacional. Amb aquest raonament no defenso que les dues àrees hagin de ser pensades des del mateix lloc, perquè les fronteres estan molt més ben delimitades que la nació, però han de treballar en equip. Sospito que a l’escola els professors no em van ensenyar la importància de recuperar la meva llengua, perquè tampoc n’eren conscients. Com a mi, no els ho van ensenyar. Aquesta inconsciència, emperò, no ens arrancarà les cadenes.

Núria Bendicho Giró és escriptora
stats