Llengua: estat de queixa
No hauria d’estar passant, però ja ens estem donant garrotades de nou amb els idiomes per la raó comuna de la por a minvar o a desaparèixer com a cultura. Uns creuen que el castellà està perseguit a Catalunya. D'altres, que el català està perseguit a tota Espanya. Ambdós corrents es retroalimenten. Aprofiten qualsevol excés supremacista puntual de l’altre sector per posar el crit al cel. Ignoren voluntàriament que el supremacisme, sortosament, no és en absolut majoritari en cap dels dos sectors, malgrat que ambdós, això és ben curiós, ho creuen fermament de l’altre.
Els uns defensen diferents tendències que condueixen, o bé a l’elecció de la llengua per part de l’alumne –el model basc–, o bé a la marginació del català. Els altres són més homogenis i voldrien que es mantingués el model d’immersió, malgrat que també hi ha qui desitjaria l’abolició de l’ensenyament en castellà. Tots dos grups parlen d’imposicions mútues. La força de qui li agradaria exercir la imposició definitiva és creixent en ambdós col·lectius.
I llavors arribem al tema de la immigració, que acosta el problema al racisme. Els uns veuen en alguns d’aquests immigrants l’oportunitat per abolir el model d’immersió, i els altres els identifiquen com una amenaça per a la supervivència de la llengua i s’esparveren sentint parlar en castellà els nens al pati, i pensen que en un estat independent, o almenys en una Espanya menys nacionalista hispànica, les competències sobre la llengua serien plenes per imposar el català com a única llengua oficial. Els altres, quan senten aquestes afirmacions, desitgen impulsar l’antiga –de vegades actual– imposició del castellà com a llengua única. Critiquen la immersió, però molt probablement no serien pas comprensius si un grup molt nombrós de catalans hagués emigrat a una regió de parla castellana i reivindiquessin el dret a tenir-hi classes en català...
El problema, tot i que sembla irresoluble, és molt clar. La Constitució no reconeix la igualtat entre les llengües que es parlen a Espanya. Parteix d’una evident supremacia del castellà que es transforma en supremacisme quan polítics i altres actors parlen de la “lengua común de todos los españoles”, sense ser-ho ni haver-ho estat realment mai. Potser els successius polítics podrien haver insistit més en la restauració de la igualtat lingüística, però sempre han estat més centrats en els diners i les competències. Cal recordar que Espanya és un projecte que va prendre des de fa segles com a matriu política d’unitat la llengua castellana. Aquesta idea, però, en lloc d'unir el país, l’ha fet molt inestable per les constants tensions regionals que provoca la por de les cultures minoritàries a desaparèixer. Almenys és el que més tenen al cap els votants catalans o bascos –i sovint gallecs– quan van a les urnes. Sobta que un tema tan prioritàriament utilitzat com a argument electoral, no tingui mai un protagonisme destacat en les negociacions polítiques posteriors a les eleccions.
A tots se’ls en va la força lamentant-se, com si la queixa constant servís de res. Darrerament alguns cerquen enemics entre els afins entrant en lluites internes de dessagnament absurd per assolir el poder d’un autogovern que pot acabar-se perdent entre ganivetades. A hores d’ara cal insistir en una reforma constitucional que doti d’un contingut més precís l’article 3, i que sigui situada en una part que puguin aprovar ambdues cambres amb majoria de 3/5. La reforma hauria de reconèixer l’ús de les llengües minoritàries a les administracions i institucions comunes a tot l’estat, així com a les escoles en la mesura que ho regulin les comunitats autònomes i es garanteixi l’aprenentatge del castellà, per imperatiu constitucional.
Per fer una reforma així cal cercar les forces polítiques que atien el foc constantment. És inevitable i no és impossible. La pau només es pot fer amb els enemics, han dit ja uns quants al llarg de la història. No manquen actors que puguin afavorir aquestes aliances. Només cal que no es posin de perfil i que entenguin el que implica protegir un idioma quan es comparen llengües de desenes de milions de parlants amb idiomes que no arriben a la desena.
Per cert, la immigració és una excel·lent oportunitat per al català. Qualsevol nouvingut sempre vol integrar-se si se’l deixa i se’l tracta realment com un més. Si se’ls empeny a guetos, mai no en sortiran. Si se’ls tracta amb incomprensió, respondran amb rebuig. Els docents, i tots nosaltres amb la nostra actitud, som una peça clau en la conservació de la nostra cultura. Mai actuar amb agror.
