Quan jo anava a escola a les tardes tots corríem cap a casa a veure el nou capítol de Bola de drac. Tot i que vèiem la sèrie doblada a aquell català ultranormatiu que no parlava ningú, l’animació japonesa emesa per TV3 va fer més per la llengua que tota la política lingüística junta. Fa uns anys vaig sentir un raper que cantava en castellà i en una de les seves cançons deia que no li agradava el Goku si no era en català (per ser exactes el vers era: mola más en catalán, en castellano ralla). Però des de llavors el món i la nostra societat han canviat molt, les possibilitats d’entreteniment s’han atomitzat i multiplicat de manera exponencial.
Culpar la immigració de tots els mals de la situació del català és injust i carrega els neulers sobre els últims d’arribar, els que prou feina tenen a tirar endavant les seves famílies en les condicions més adverses. Pregunteu als saltencs que es manifestaven l’altre dia si els serveix de res parlar el mateix idioma que els mossos que venen a treure’ls de casa. Però és que a més desplaçar tot el debat lingüístic cap a aquest terreny és del tot inútil, no soluciona absolutament res. ¿Algú es pot creure que amb el traspàs de les competències en immigració s’acabaran els problemes del català? És creure en solucions màgiques i miracles, la veritat. Si no és que algú tingui al cap posar els nouvinguts en camps de reeducació per tal de convertir-los en integrats exemplars, el debat no té cap sentit. Les llengües i la seva transmissió són complexes i alguns eixelebrats que posen el crit al cel cada cop que un cambrer els porta un cafè amb llet en comptes d’un cafè amb gel farien bé de tenir en compte que les actituds intransigents i extremistes tenen efectes contraproduents. Enyoren uns temps més purs i nets en què els treballadors de l'hostaleria devien recitar Carner i Riba, uns temps que no van existir mai. Jo entenc perfectament el dolor, la pena i l’angoixa que provoca adonar-te que la teva llengua va perdent terreny, però no crec que hi hagi solucions simples i menys en un estat de dret en el qual totes les persones han de tenir garantits els seus drets i no ser assenyalats com a culpables de tots els mals.
És absurd continuar fent les mateixes polítiques que es van dissenyar fa dècades amb una realitat que no té res a veure amb la de llavors. Absurd i dogmàtic i poc intel·ligent. Amb el temps que porta en marxa la immersió lingüística, per exemple, no s’hauria de sotmetre a revisió? No se n’haurien de mesurar els resultats de manera objectiva? Les xifres de fracàs escolar, els baixos nivells de comprensió lectora i la falta de matriculats en filologia catalana, per exemple, són indicadors que alguna cosa no va bé. El problema és que aquest tema sempre s’aborda des d’una rigidesa ideològica (que es practica des de posicions antagòniques) que fa impossible poder valorar de manera raonable els seus efectes a llarg termini. Haurien de ser investigadors i experts en educació els qui s’ho miressin sense apriorismes, de manera independent i del tot desvinculats dels interessos partidistes.
Amb la política lingüística passa exactament el mateix. ¿Serveix la mateixa que es va pensar fa quaranta anys amb un panorama demogràfic completament diferent? Quan passejo per Barcelona, per exemple, ja no és que els cartells siguin en castellà, és que són en anglès, cosa que no denuncien els infatigables guardians de les essències que es queixen perquè no poder ser servits als restaurants en la seva pròpia llengua. Deu ser que la substitució lingüística guiri ens agrada més.
