La llengua dels ministres

IDIOMES. Del Ni Espanya, ni França, Països Catalans hem passat a veure i sentir els ministres d'Interior d'ambdós estats -Jorge Fernández i Manuel Valls- fent broma en català, la qual cosa ha estat profusament assenyalada tot i el seu valor purament simbòlic. Que es faci servir la nostra llengua en una reunió on -de fet- no hi som, està bé; però m'agrada més el que va passar el 1641, en plena Guerra dels Segadors, quan el cardenal Richelieu va rebre els representants de la Generalitat a París i van negociar en castellà, perquè els deixebles de Pau Claris i companyia no es defensaven gaire bé en francès. Que es parli català en qualsevol circumstància és una cosa d'agrair. Però a nivell diplomàtic és més important que es parli de Catalunya, i no pas que es parli en català. Catalunya, com tants altres, haurà d'explicar-se al món amb algun idioma més universal que el seu, i ho haurà de fer sense que li caiguin els anells, amb la mateixa desimboltura amb què els suecs d'Abba van guanyar el festival d'Eurovisió cantant en anglès.

LLENGUA FRANCA. Sóc un ferm partidari de defensar la plenitud del català dins del nostre territori, però en canvi no em motiva gaire que es faci servir al Congrés de Diputats, ni al Parlament Europeu. M'afanyo a dir que a la cambra d'Estrasburg tampoc no s'hi hauria de parlar grec, ni finès, ni cap altra llengua que l'anglès. Hem d'anar assumint que el multilingüisme és una riquesa cultural, però també és un entrebanc diplomàtic. El repte d'una Europa unida ha d'incloure l'aposta valenta per l'establiment pactat d'una llengua franca -l'anglès, of course - que al meu parer hauria de ser oficial a tot el territori continental, donant força de llei a allò que ja és una pràctica realitat en el món econòmic, cultural i acadèmic. Sé que això és una quimera, perquè com a mínim Espanya i França, com a bones ex potències colonials, no ho acceptaran mai. Però, si més no, els catalans hem de ser els primers i els més insistents a demanar-ho. Això ens donaria força i desarmaria aquells que sempre ens retraten amb una barretina calçada fins a les celles.

EL FUTUR. La pressió del castellà ens ha obligat a sobreprotegir el català. I ho hem de continuar fent, sobretot per la via dels fets, fent-ne ús i convertint-lo en vehicle d'expressions culturals dignes de ser vistes i escoltades. Però no ens ha de fer por la presència d'altres llengües en el nostre entorn, i especialment de l'anglès com a eina per comunicar-nos amb Europa i amb el món. I això ens obliga a ser plenament hàbils en aquest idioma i -tan aviat com sigui possible- disfrutar-lo sempre en versió original. D'altra banda, molts dels nostres joves ja ho fan, anticipant una realitat inevitable que no forçosament ens ha d'anar a la contra; ans al contrari, donant un rol a l'anglès serem un país més fort i atractiu. Davant dels prejudicis decimonònics dels vells estats, nosaltres defensarem millor la nostra identitat com més generosos ens mostrem en la tasca comuna de fer una Europa intel·ligible.