La llengua cooficial

El jutge Vidal ha donat a conèixer alguns dels articles de la Constitució catalana que ell i el seu grup redacten de cara al nou estat català. Així, hem sabut que la Catalunya independent seria una república sense exèrcit o que els partits no tindrien finançament públic i els càrrecs electes estarien limitats a dos mandats. També que aquesta Constitució (que fort, Antònia) seria fàcil de reformar. Amb 500.000 signatures els ciutadans podríem proposar canvis que el Parlament hauria d’admetre a tràmit. També que el català seria oficial i l’espanyol seria reconegut com a llengua cooficial.

Em sembla molt bé que tinguem una república. Només m’il·lusionaria la monarquia si ens quedéssim com a rei el cambrer del bar El Drac, de la Bisbal, que diu que és fill de Joan Carles I (s’hi assembla prou) i, en honor al presumpte pare, ofereix a la clientela un maxisandvitx (tres capes de pa Bimbo amb llom i ou ferrat) anomenat “Monarca”. Pel que fa a no tenir exèrcit, també ho trobo molt bé. De què et serveix un exèrcit si, en cas d’invasió de Corea, perds segur?

En canvi, que l’espanyol sigui llengua cooficial no ho veig pas tan clar. Entenc molt bé la motivació que mou el jutge. Entenc que vol, sobretot, impedir al nou estat els vicis de l’imperi espanyol. Qui més qui menys -jo mateixa- tenim arrels castellanes i familiars que enraonen en castellà. La llengua castellana és un patrimoni que mai deixaríem perdre. Però si el castellà és llengua cooficial, qualsevol ciutadà en pot exigir l’aplicació en l’administració pública, en l’ensenyament, a la televisió. Una televisió pública catalana en un país independent ja no hauria de ser, a la llarga, el vehicle de normalització lingüística. Llavors, potser hauria d’emetre la meitat del temps en cadascuna de les dues llengües cooficials. I a l’escola? Per quina raó no s’haurien de fer les classes en les dues llengües cooficials al cinquanta per cent? Com diria Josep Pla: és treure’s de sobre un Wert per menjar-se un marró.