En un país ciclotímic com el nostre, el fenomen d’Eufòria ha capgirat molts estats d’ànim. El talent show de TV3 no és només un èxit incontestable d’audiència; també és un símptoma de la capacitat del català com a vehicle de comunicació. I és també un indicador de quina és l’estratègia per reforçar l’ús de l’idioma i el seu valor afegit.
Eufòria s’ha beneficiat d’un corrent de simpatia per part de molta gent que se sentia orfe d’entreteniment en el seu idioma. El programa ha descobert una colla de bones veus i ha redescobert el notable catàleg de música en català, des de la Nova Cançó fins als èxits més actuals. I el que és més important: aquest temari en català s’ha combinat amb la tria de cançons en castellà, anglès i altres idiomes, d’una manera absolutament natural. L’actuació final en castellà dels consagrats Sidonie, fortament aplaudida, va trobar el seu contrapunt quan el seu cantant Marc Ros va anunciar un pròxim disc en català. El plató 1 de TV3 semblava un laboratori del que el país podria arribar a ser.
El programa per si sol ja és un èxit, però ha de ser també, en la millor tradició de TV3, una turbina per fer girar la roda de l’oferta lúdica en català. No només perquè hi haurà més edicions d’Eufòria, sinó perquè molts dels seus concursants es llançaran al mercat musical amb una empenta suplementària i un públic ben predisposat. Si la indústria hi ajuda, aquestes fornades de joves estrelles poden fer possible un increment de l’oferta de música i teatre musical en català en els propers anys.
És també una injecció d’autoestima per a TV3 i l’audiovisual català, que necessitava demostrar als espectadors el que ja se sabia: que pot ser un sector plenament competitiu. I és que això és el que ha de fer el català: competir. És absurd, en la Catalunya actual, parlar en termes d’hegemonia. Catalunya serà plurilingüe per sempre més i el que cal és que, en aquesta lliga dels idiomes, el català es faci un espai potent i amb capacitat de creixement. No pot ser un espai estanc, sinó porós, perquè la majoria consumirem en diverses llengües.
El català pot trobar el seu lloc enfront de dos monstres com el castellà i l’anglès, perquè a més de tenir una base sòlida d’uns quants milions de parlants (més que molts idiomes d’estat a Europa), és una llengua propera i comprensible per als castellanoparlants, molts dels quals la consideren també pròpia. Això és un avantatge enorme, encara que té un preu: la contaminació lingüística. Gestionar aquesta realitat demana l’equilibri just entre la normativa i el realisme sociolingüístic.
Un altre avantatge del català és que és la llengua genuïna del país i això li dona un valor representatiu, de pertinença. No només per als catalanoparlants. I a més té un talent associat al darrere, gràcies a moltes dècades de creació voluntarista, militant, en tots els àmbits.
Si les administracions aposten per l’audiovisual, es pot produir un autèntic canvi. És l’hora que la CCMA recuperi el seu paper, adaptat als canvis tecnològics i de consum, conjuntament amb el sector audiovisual privat. Això demana la implicació del sector públic (totes les llengües, excepte l’anglès, tenen aquest sobrecost). Però aquí, per sort, no hem de sembrar sobre terreny erm: Barcelona ja té un enorme potencial en les arts escèniques, la producció audiovisual, la creació digital, els videojocs i moltes indústries adjacents. Són sectors que donen feina, generen valor afegit i ofereixen productes de consum massiu, en els quals el català pot i ha de ser present.
La lluita pel català demana realisme, però també, de tant en tant, una mica d’eufòria.
