Costumisme. Aquí, acostuma a passar això. “Mentre el català pensa, sempre té seny. El que de vegades manca és que pensi; perquè quan el català no pensa, perd el seny”. Ho diu Francesc Pujols, filòsof-xef especialitzat en carn a la brasa de tomba (seny) i tomba (rauxa). El 1916 en passa una de grossa per no fer giragonses a la barbacoa. Als catalans se’ls acut demanar al Congrés espanyol l’oficialitat del català. Resultat de la votació: 121 vots en contra 13 a favor. Ha, ha...
Pareu de pixar-vos, que als geranis no els hi fa gràcia. Mireu, perquè ens fem una idea de com va anar la cosa. Dels debats parlamentaris una de les intervencions més suaus, més supositori, vaselina, light, va ser la del diputat per Lugo José Lladó Vallés. Gallec però fill de catalans. Era del partit liberal, els progres, els fraternals. Com a canapè via rectal va dir que demanar això era “puro separatismo”. I argumenta: "En cuanto a la lengua catalana, puede afirmarse que es una lengua muerta, pero que tiene medio cuerpo insepulto, (…) quieren perturbar esa obra bendita del tiempo y quieren alterar ese proceso de unificación que se viene realizando en el lenguaje español”. Amén, germà. Cap a casa.
I a casa passa tot el contrari. La derrota espanyola no suposa res a la realitat catalana. La situació de la llengua, des de 1914, amb la Mancomunitat de Catalunya, la primera pedra de la Catalunya estat i estat del benestar des de 1714, es pot resumir amb la frase de l’assessor jurídic Frederic Culí: “Sense obtenir cap declaració de l’Estat i amb la contra d’aquest, la Mancomunitat quietament ha lograt establir l’oficialitat del català en tots els seus serveis”. Tenia una “oficialitat” de fet. Fins i tot, quan el 1917 mor Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat i “seny ordenador” del corral assilvestrat català, el seu col·laborador, Lluís Nicolau d’Olwer, escriu: “El català i no cap altra llengua ha estat la usada sempre en els treballs previs i en el funcionament de la Mancomunitat de Catalunya”. Així va ser. Prat ho va prometre i va complir, com tot el que deia: “Volem donar a la nostra llengua la plenitud d’imperi sobre tota la vida nostra”. Amén, germà.
La fe i la realitat és que el català era la llengua usada a tot el que feia la Mancomunitat. Òrgans de govern, sessions, papers, personal... Sumeu-hi a més el que construeix: escoles, serveis socials, anuncis, IEC, l’obra de Fabra... El paraestat català: sense ser oficial és oficial. Catalunya sense ser estat és estat. Un país avantguarda de la simulació, del planeta xarxa, de la realitat virtual, del metavers i de l’olla i el panellet sideral. Després van venir els meteorits i el big-bang permanent.
I arribem al 2023 quan tot un estat, per petit que sigui, com Andorra, anuncia que exigirà un mínim de català per poder-hi treballar i viure (recordeu: uns 81.000 habitants i tenen la nacionalitat uns 38.000). Increïble. Insòlit. Inaudit. No deu passar enlloc del món, això, oi? Andorra envia a Catalunya dos missatges. Si no ets un estat no pots obligar a fer res. Com fan tots els estats del món i la galàxia. Per tant, la llengua depèn d’això i del bastó legal, els lliris no valen. Però hi ha un segon avís. Com és que si fa un segle Catalunya no era un estat aconsegueix una oficialitat de fet amb la llengua? La pregunta té moltes respostes. La majoria no s’han volgut ni contestar, ni formular, ni afrontar. Vivim en una ficció. Si fa un segle érem, actuàvem com un paraestat, ara només som un “para”. Para el que puguis, el que et cau damunt... Estem en terra de ningú. El desert. Caminant i esperant que els voltors no se’ns fotin, amb la llengua fora.
