La llengua de l’amor

L'abril hauria de ser, aquest sí, com diu la llegenda, el mes més cruel. Però l'abril s’ha acabat i la crueltat té forma de sequera interminable, l’abril se n’ha anat com se’n va tot: sense esperar-se. La millor forma de tornar a un lloc és recordar-lo i això no cal que ens ho diguin, a nosaltres, que en un dia d’abril vam alçar una llegenda mil·lenària on ens aferrem per dir que el nostre dia tracta de sang, de roses, de salvacions, de monstres errants i, per què no, de llibres. Escric ara per recordar i escric, sobretot, perquè escriure és l’única manera que conec, infal·lible, de moure’m. Vull dir: de moure’m de veritat. De tornar per ser-hi. Ser-hi de nou i per sempre.

Obro el llibre que em van regalar per Sant Jordi. L'abril sembla tan lluny, ara, tan impossible. Hi ha una dedicatòria escrita a mà. Això vol dir que algú, en un moment, va concentrar tota la intenció del món en un gest que deixava empremta contra la crueltat del que se’n va sense esperar-se. Dedicar és adreçar-se a algú. Per això diem que dedicar és crear una direcció: m’apropo a tu, de dalt a baix, de baix a dalt, tant és, m’acosto a tu a través de les paraules. Dedicar és ofrenar, oferir un reconeixement, ocupar atenció: pensar-te, en definitiva. També pot referir-se al fet de destinar una cosa a un culte –el temple dedicat a Zeus–, o al fet d’aplicar un ús especial a una cosa –dedico aquesta tarda a passar-la junts–. Sigui com sigui, hi apareix, inevitable, la intenció: el gest que assenyala, que uneix, que relliga. I relligar-se és una manera subtil de desfer-se, perquè per unir-se a algú altre, primer cal oblidar-se de qui és un mateix.

D’això tracta, de fet, el llibre que tinc entre les mans. És Decreació, de l’eterna nominada al premi Nobel Anne Carson, traduïda al català per primera vegada gràcies a Núria Busquet i a l’editorial Vaso Roto, que s’estrena publicant en la nostra llengua. Hi ha una cosa estranyament bonica, com de sospir, quan un descobreix que els grans poetes, aquells que passaran a la Història i que escriuen ara els versos del futur, poden parlar la teva llengua. En català, Carson diu: "Si la seducció no té senyor". O bé: "Si la teva vida et desorienta". Aquest llibre tracta de les formes amb què un s’oblida de qui és per ser algú altre –això és: de seduccions i de desorientacions–. I comença desfent-se a ell mateix, des de dins, a través de la forma: ara el llibre és un poema, ara és una oratòria, ara és un assaig, ara és un cor, ara és una rapsòdia, ara és Safo cantant o bé Simone Weil escrivint. Estimar és també una adreça i, com tota adreça, es deixa afectar per qui la rep: aquest llibre estima perquè muta, es transforma, varia, mai no s’encalla, mai no s’enllaca, mai no diu "no" al que pot venir i al que pot ser, a tot el que s’amaga en la fosca.

M’agrada Anne Carson perquè converteix la llengua en l’origen de l’amor. Això significa que la seva veu és una font de llibertat per anar a cercar l’amant, el pare, la mare, l’home, la dona... i l’escriptura esdevé, aleshores, un espai de trobada. Ben bé com el d’una dedicatòria, allà on ens trobem tu i jo més enllà del temps que se’n va sense esperar-se i d’aquest rastre que, d’aquí a un temps, ens recordarà que tu i jo vam existir. En un altre dels seus llibres, Eros the Bittersweet, encara sense traduir al català, Anne Carson s’endinsa en els orígens de l’amor per demostrar que, sense saber-ho, fa segles que l’estem escrivint. Que tot el desig, tota la intenció, tot l’afecte que podem imaginar existeixen, precisament, perquè tenim paraules on contenir-los: les de Plató, les de Madame Bovary, les de Neville a Les ones o les d’Anna Karènina, que Carson dissemina al llarg del llibre.

L’amor no és altra cosa que un grapat de paraules que repetim des de fa molts anys i que, encara ara, insistim a escriure a les pàgines en blanc que hi ha abans que comencin els llibres. És una manera de dir-se que, si dedicar és ofrenar, estimar també és una lluita contra tot allò que se’n va sense esperar-se. Un intent d’aturar el temps una estona, el que dura l’escriptura de la dedicatòria d’aquest llibre que et regalo i ser, així, momentàniament eterns.