'Auctoritas'
Sembla que el llibre L’escultor dels altres, escrit per Manuel Cuyàs, que repassa la trajectòria de l’escultor Pere Casanovas, un professional que s’ha distingit per treballar pels altres, ha generat incomoditat entre alguns dels artistes que han fet ús dels seus serveis. Les raons d’aquesta incomoditat les desconec. L’autor del llibre dona a entendre a través d’un seguit d’articles a El Punt Avui que alguns d’ells s’han molestat perquè han percebut que la seva autoritat ha quedat malmesa al ser revelat públicament que les seves obres s’han fet en col·laboració. Pensen, equivocadament, que el col·laborador ha volgut usurpar-ne l’autoria. Els artistes plàstics hauríem de fer com els cineastes, que amb orgull fan constar als crèdits dels seus films els noms de tots els que els han fet possibles. Però una corrua de vicis fa difícil d’aplicar aquest criteri a les arts plàstiques, on encara es considera erròniament l’artista com una autoritat closa. En el meu cas, sempre he volgut que l’ajuda d’en Pere constés a peu d’obra; i no sols la seva, sinó també, la dels ajudants que amb tanta cura treballen al seu taller. Però tot hi haver fet explícita aquesta voluntat, els meus clients mai han volgut fer-la efectiva. La primera vegada que vaig aconseguir-ho va ser amb el monument Homenatge als castellers, en què vaig haver de batallar amb l’Ajuntament de Barcelona, i amenaçar de no signar l'obra si no se’m permetia de posar-hi el nom dels meus col·laboradors.
Com a bon memorialista que és, Manuel Cuyàs filtra en el llibre records professionals d’en Pere, anècdotes i experiències de la seva llarga trajectòria, a més d’algun comentari sobre l’art català actual que ha ferit algunes susceptibilitats, cosa que Cuyàs atribueix a l’ego exacerbat que impera en el ram de l’art. Un ego, cal no oblidar-ho, que sovint és també el motor que impulsa la creació de les obres.
Potser una de les causes de la polseguera l’ha provocat l’anàlisi desenfocada a l’hora d’avaluar la situació de l’art actual al nostre país, sobretot quan es parla d’auctoritas. Perquè la realitat conjuntural que amara les societats del nostre radi cultural no permet en aquest moment cap auctoritas, ni en el camp de l’art, ni en el de la política, i les que ho semblen són fictícies. Quants Gaudí, Picasso, Miró o Tàpies hi ha avui al món? ¿La nostra societat els permetria de poder quallar i fructificar? ¿Els permetria de trencar el sostre que un concepte fals de democràcia ha imposat? El present globalitzat que ens toca viure està encadenat a les modes, i això fa que els veritables artistes visquin ocults, allunyats del soroll. Dedicats a esdevenir, sense ansietat ni nostàlgia, substrat anònim de l’art que potser ha de venir. I això no els resta pas grandesa.
A tall de conclusió, voldria recordar George Eliot i la seva novel·la Middlemarch. Aquesta joia de la literatura anglesa parla d’uns personatges plens de grandesa, d’una grandesa que la vida i les circumstàncies no deixen espellir. Al pròleg, Eliot evoca Teresa de Jesús per recordar-nos que la grandesa li vingué d’haver trobat l’entorn èpic favorable que li havia permès de cremar a ple rendiment el seu deler apassionat i idealista. Però no és pas d’aquesta Teresa que l’autora ens parla en la seva extensa novel·la, sinó de “totes les altres Tereses nascudes després, que no van trobar un entorn èpic que afavorís el desplegament constant d’una acció de vasta ressonància. Visqueren tan solament, potser, una existència plena d’errors, resultat d’una certa grandesa espiritual malavinguda amb la migradesa d’oportunitats”.
Si l’art català és com és, ¿no deu ser perquè tampoc no ha trobat una George Eliot que sàpiga revelar-lo, perquè no hi ha la distància que permet separar i discernir amb coneixement de causa gra i palla?
