Lleis gravitatòries
Permetin-me que comenci fent una mica d’arqueologia política. Quan el 2007, al País Basc, va quallar un nou partit anomenat Unió, Progrés i Democràcia (UPyD), qualsevol observador neutral hauria dit que els seus promotors i fundadors eren gent d’esquerres: Carlos Martínez Gorriarán venia del trotskisme, Rosa Díez havia estat consellera i era eurodiputada pel PSOE, Fernando Savater es vantava d’una joventut llibertària, altres havien estat quadres actius de Comissions Obreres, etcètera. El partit mateix, un cop constituït, es declarava “progressista”, i “radical” en la seva concepció de la democràcia.
L’any anterior, a Catalunya, es produí el naixement de Ciutadans. Els seus pares –i alguna mare– fundadors lluïen passats marxistes, leninistes i anarcoides, encara que fossin de saló. En tot cas, es consideraven a ells mateixos com els màxims dipositaris del progressisme intel·lectual cool, antagònic amb la rusticitat atàvica del nacionalisme català. Per tant, si havien de reconèixer com a pròpia la criatura política que acabaven d’engendrar, calia que aquesta no els fes quedar malament.
El partit d’Albert Rivera, doncs, va néixer –sobre el paper– vagament socialdemòcrata. Vagament, perquè la base militant d’activistes contra la normalització del català (l’arquetipus dels quals era Antonio Robles) només s’autotitulaven d’esquerres com una manera de titllar llur enemic, el nacionalisme català, de dretà i reaccionari. Vagament, també, perquè Rivera es mostrà aviat un oportunista sense escrúpols capaç de formar coalició, de cara a les eleccions europees del 2009, amb el partit paneuropeu d’extrema dreta Libertas.
Abans i tot, però sobretot després, de l’expansió del partit taronja per Espanya, Ciutadans ja es presentava arreu com un partit liberal. Era una etiqueta que, per definir un partit, havia fracassat sempre des del 1977 en la política espanyola. Però, sobretot, era una etiqueta falsa: la fulgurant creixença de Ciutadans, a partir del 2014, per la pell de brau no es va fer descongelant uns pretesos “liberals” que haurien estat hibernats des dels temps de Canalejas, sinó atraient amb l’esquer de l’èxit centenars de candidatures “independents”, d’aquelles que es proclamaven “ni de dretes ni d’esquerres” –i això ja sabem què vol dir– i recuperant nàufrags de la dreta clàssica, com ara l’expresident balear José Ramón Bauzá, el paladí del “trilingüisme”, que té de liberal el mateix que jo de monjo budista tibetà... Darrerament, amb el partit en desbandada i els pocs liberals autèntics que hi figuraven (Luis Garicano) desapareguts, la plataforma ideològica de Ciutadans es redueix a acudir a Altsasu a cridar "¡Viva la Guardia Civil!".
En fi, i encara que siguin l’excrescència més grotesca de l’espanyolisme, ja veuen on han acabat els pallassos de Tabàrnia. Tan progre, trencador i iconoclasta (a Catalunya) que era l’Albert Boadella heroi de la llibertat d’expressió! I què direm de Juan Carlos Girauta, antic militant de la Joven Guardia Roja i, després, del PSC! Doncs aquí els tenen, arrapats als faldons de qui és la màxima i reeixida expressió del trumpismeespanyol, la senyora Isabel Díaz Ayuso.
La síntesi en forma de paràbola d’allò que intento explicar es diu Antonio Cantó García del Moral, àlies Toni Cantó. El presumpte actor milità primer fugaçment a Ciutadans (2006-2007), més temps i amb més profit a UPyD (2008-2015) –sigla per la qual va ser diputat al Congrés en dues legislatures– i de nou a Ciutadans, que li proporcionà un escó a les Corts valencianes. El març de 2021, una ràpida pirueta el situà en l’òrbita del PP de Pablo Casado i en les llistes d’aquesta formació per a l’Assemblea de Madrid. Però la pirueta havia estat massa ràpida, i els més alts tribunals van dictaminar que Cantó no reunia els requisits legals per ser elegible. Com a premi de consolació, Díaz Ayuso el nomenà director en una Oficina del Español de la Comunidad de Madrid creada ad hoc; un paradigmàtic chiringuito españolista, parafrasejat a la seva exlíder, Inés Arrimadas. L’ha deixat fa una desena de dies per aproximar-se encara més a Vox.
El que voldria subratllar, però, no són aventures personals ni misèries humanes, sinó quelcom molt més important: per molt que es proclamin d’entrada progressistes, o socialdemòcrates, o liberals, els individus i col·lectius que abracen la bandera de l’espanyolisme acaben sempre, inexorablement, ubicats entre el PP i Vox, entre Cayetana Álvarez de Toledo, Isabel Díaz Ayuso i Santiago Abascal.
És gairebé una llei física, com la de la gravetat, però té senzilla explicació. A diferència d’altres nacionalismes d’estat europeus que han conviscut llargament amb una cultura política democràtica, o als quals la història ha fet plurals vulguin o no –com el britànic–, el nacionalisme espanyol va ser destil·lat durant cent cinquanta anys sota règims oligàrquics i autoritaris que l’han configurat com un nacionalisme il·liberal, caracteritzat per l’unitarisme excloent i pel supremacisme lingüístic, aquell que es manifestà pels carrers de Barcelona abans-d'ahir. En aquestes condicions, no pot ser d’esquerres ni progressista. Pot fingir-ho temporalment, però sempre acaba rodolant pel pendent que condueix a la dreta extrema o a l’extrema dreta. Des d’UPyD i Ciutadans fins a Vox o el trumpisme-ayusisme.