La llei trans
Llegeixo a l’ARA un article que parla dels aspectes més controvertits de la llei trans. El CGPJ considera que alguns articles de la llei suposen "discriminació indirecta d'aquelles persones no recollides en l'àmbit d'aplicació [de la llei], especialment significativa cap a les dones no transsexuals". Es refereixen a l’esport (professional). Parlen de la "diferència de les condicions físiques" entre les dones transsexuals i les que no ho són”.
Lògicament, els casos plantejats serien escassos. I en cada un d’ells ja ens inventaríem noves normes per a les noves realitats. Penso ara en l’exatleta paralímpic Oscar Pistorius, que feia servir unes pròtesis de carboni que “li donaven un avantatge injust respecte als altres corredors”, cosa que provocava protestes. El cas és que tinc la mateixa sensació, en això de la llei trans, que tenia quan sentia a parlar els contraris a l’independentisme. Com que ho veien una opció “no natural” tendien a considerar que els independentistes “s’hi havien tornat” per l’ambient, i que el que calia era (no voldria dir una paraula exagerada) “reeducar-los” o deixar que “baixés el suflé”. Em penso que qui es duu les mans al cap per la llei trans considera que els trans “també són un suflé”.
Paral·lelament tinc dubtes de la conveniència de deixar hormonar o operar un adolescent abans dels divuit, perquè tinc la sensació que n’hi ha alguns –no tots– que encara busquen sense trobar. A cada generació es trenca un tabú i és obligació dels joves fer-nos sentir fora d’un món que ja no entenem. L’altre dia apuntant l’adolescent a les colònies em van demanar el gènere. Hi havia tres opcions: “Home, dona o personalitzat”. És aquest el meu tabú? No? Però i si em toqués de prop? Llavors potser em duria les mans al cap i esperaria que baixés el suflé?
