Llei del tercer sector: deixem les coses clares

Des de fa anys, a Catalunya, el model publicoprivat va guanyant cada cop més presència en el sistema de serveis socials. Com a societat, encara tenim pendent el debat de si la iniciativa privada hauria d’entrar a furgar a la vida de les persones o ho haurien de fer únicament els ens públics, però mentre esperem un debat que potser no arriba mai, el que sí que és urgent és abordar aquest model que tenim. I és que tots plegats tenim prou perspectiva per fer dues afirmacions: és necessari ordenar aquest espai i per fer-ho és necessari arribar a consensos.

 Tenint en compte la primera premissa assenyalada, fa uns dies va arribar al Parlament una proposta de llei del tercer sector; es podria dir que és una bona notícia, un primer pas. Ara bé, malgrat que qui impulsa aquesta proposta de llei ho fa sota el nom de Taula del Tercer Sector, aquest espai només representa entitats privades sense ànim de lucre que gestionen serveis. Falten, per tant, les persones que són objecte de l’atenció d’aquests serveis, les seves famílies i els professionals que ofereixen aquesta atenció. És a dir, no hi ha consens.

Algú podria dir que les entitats socials estan formades per persones i que, per tant, aquestes persones també estan representades per les respectives entitats perquè tots som entitat. I és possible que en alguns casos sigui així, però si mirem la campanya Som essencials –impulsada per la mateixa Taula del Tercer Sector– ja veiem que marca la diferència entre entitat, personal contractat i voluntariat, fent evident que només s’hi representa una part del tercer sector. I aquí podríem entrar en un debat etern i estancar-nos i allunyar-nos del que realment necessitem ara: ordenar l’espai i arribar a consensos.

En la proposta de llei del tercer sector s’hi poden diferenciar tres grans eixos:

El primer eix és el blindatge del model actual. L’objectiu d’aquest eix seria bàsicament que no entrin empreses amb ànim de lucre al tercer sector, un fet que, si bé podem estar-hi d’acord, ens porta a un debat obligatori: ¿cal posar límit al creixement de les entitats sense ànim de lucre?

El segon eix seria augmentar i garantir interlocucions de primer nivell entre entitats i òrgans de govern, un fet que comportaria legitimar la consolidació d’uns serveis socials desordenats i sense consens.

El tercer eix seria obtenir més finançament. Cal tenir en compte que s’estan gestionant diners públics i cal exigir el màxim rigor i transparència. Per fer-ho fàcil, no és el mateix obtenir balanços positius gràcies a l’eficiència en la gestió dels serveis, que obtenir-los a còpia de precaritzar llocs de treball i d’ajustar les prestacions als destinataris finals. Qui ens diu que els serveis que no estan equiparats salarialment a la pública no estan obtenint balanços positius al final de l’exercici? A poc a poc s’ha imposat el relat de la manca de finançament però perquè sigui creïble, cal que s’expliquin més coses i millor; si els serveis són deficitaris, com s’ho fan les entitats per tirar endavant? Si fa una dècada que el finançament està estancat i avui en dia encara són serveis que tiren endavant, on anaven a parar els diners fa deu anys quan la vida no era tan cara?

Sigui per falta de voluntat política o per falta de capacitat de l’administració, el model publicoprivat és el que tenim actualment. I ara no es tracta de negar els beneficis o el valor afegit que poden aportar les més de 3.000 entitats que hi ha en el tercer sector, però és irresponsable fer veure que no hi ha aspectes a revisar, a clarificar i, fins i tot, a reprovar. Entre les persones treballadores de les entitats hi ha una desafecció cada cop més gran i això només es revertirà amb fets, no amb paraules. Cal abordar debats incòmodes, reconèixer l’altre i donar espai a un diàleg real.

Federacions d’entitats, si volem consensos, cal restablir una confiança mútua. Cal buscar espais de trobada i poder elaborar una proposta de llei consensuada. Cal que des de les mateixes federacions es comenci a assenyalar pràctiques que posen en entredit tot el sector; no fer-ho és assumir una responsabilitat compartida d’allò que puguin fer alguns.

Professionals del tercer sector, cal buscar punts en comú, alçar la veu i que no es legisli per nosaltres sense nosaltres.

Diputats i diputades, per responsabilitat cap a la ciutadania, que és amb qui heu de passar comptes, atureu aquesta proposta de llei i fomenteu espais per poder-ne elaborar una de consens.