La llei del silenci

Hi haurà debats electorals a Catalunya, i per a què serviran? Compto que tindrem el preceptiu debat de TV3, amb vuit candidats: una polifonia que rarament resulta útil per a l’espectador i que, en aquest cas, a més, tindrà un candidat de més (Carlos Carrizosa, que ja està amortitzat) i potser un de menys, Carles Puigdemont, que per raons legals farà tota la campanya des d’allò que la premsa espanyola anomena “el sur de Francia”. Segur que TV3 li oferirà la possibilitat de participar en el debat telemàticament, però l'última paraula la té la Junta Electoral i això no augura res de bo.

    Puigdemont és un dels favorits del 12-M i en un debat no el pot substituir ningú de la seva llista. Darrere seu hi ha el flamant fitxatge d’Anna Navarro, que té un currículum que fa caure de cul, però potser és massa independent per anar a un debat de sigles; i en el número tres hi ha Josep Rull, que és un històric de CDC i de Junts, un home del 2017, cosa que suma, però resta. De fet, a Puigdemont només el pot representar Puigdemont. És el seu cognom el que figura en la candidatura i suposo que el seu serrell rebel il·lustrarà les paperetes en lloc del logo de Junts. El personalisme és la seva aposta, per a bé o per a mal, ja que si bé l’expresident té un grau de coneixement altíssim, la seva valoració és inferior a la dels seus rivals directes, segons el CEO. El que és probable és que la seva presència porti més gent a les urnes: des d’independentistes hibernats fins a espanyolistes que aquest cop aniran al col·legi electoral per por a la “restitució”.

    Pere Aragonès ha proposat un debat a tres, o fins i tot a dos, cosa que indica que les enquestes no l’afavoreixen. El president està intentant sacsejar la campanya, de manera propositiva o propagandística, segons com es miri. La consigna del seu equip és avançar-se als seus rivals, ja sigui rescatant el pacte fiscal i el referèndum (cosa que li permet col·leccionar cops de porta del PSOE, que en campanya sempre sumen), proposant una conselleria per al català, i buscant el cos a cos, com farà al Senat dilluns, on defensarà l’amnistia i se les haurà amb set presidents autonòmics del PP: un autèntic exercici de puigdemontització. L’aventura té els seus riscos, perquè Aragonès no és Puigdemont, però el dirigent d’ERC no té alternativa si vol combatre la inèrcia preelectoral.   

    Sol davant la jauría pepera, Aragonès s’arrisca, efectivament; en un debat a dos o a tres, hi té més a guanyar, perquè el carisma que no té en mítings o actes de masses esdevé solvència quan pot contrastar idees i projectes en un marc més ordenat. Per això no té res d’estrany que Puigdemont i Illa –de moment– li hagin donat carabasses. El primer necessita instal·lar el dilema entre ell i la victòria final del 155, esborrant els últims set anys (i el govern d’Aragonès) del mapa mental col·lectiu. I Salvador Illa vol el mínim soroll possible fins a la mateixa vigília de les eleccions, perquè el seu propi tarannà el porta cap aquí, i perquè el PSC ha renunciat fa temps a presentar un projecte nacional amb cara i ulls. Com escrivia ahir Ot Bou, “el PSC va fer callar el país [el 2017] i per això ara no té res a dir”. Però, ai las, aquest ermot discursiu és el que té una millor intenció de vot: una part del país està, per damunt de tot, farta del soroll ambiental.  

    I malgrat tot, ni Aragonès, ni Puigdemont ni Illa ho tenen gens fàcil per reunir una majoria al seu voltant. Tant és així que alguns analistes aventuren la possibilitat d’una repetició electoral. La perspectiva fa molta mandra, però no hi hauria manera més gràfica d’expressar l’atzucac en què ens trobem.