Per una llei de plurilingüisme possible
El 21 de desembre els presidents Pedro Sánchez i Pere Aragonès van pactar una llei espanyola de plurilingüisme, en aplicació del programa d'Esquerra per a les darreres eleccions. A diferència de la reforma del règim lingüístic de la Unió Europea, una llei espanyola de plurilingüisme depèn només de la voluntat del legislador espanyol, i com que en l'actual conjuntura política tal voluntat es pot donar per feta és oportú que parlem d'aquesta llei amb una certa immediatesa.
El primer que cal dir és que la proposta d'una llei de plurilingüisme no neix en el buit. Des de la llei de llengües proposada pel primer tripartit català (2005) fins a la proposició de llei orgànica de reconeixement i empara de la pluralitat lingüística d'Espanya presentada pel grup parlamentari socialista al Congrés (2017), són nombroses les iniciatives que s'han debatut (o no) a les Corts espanyoles i que caldria tenir damunt la taula quan es comenci a discutir la nova llei. En aquest àmbit dels precedents, també seria adient tenir en compte la reflexió acadèmica existent i, en una dimensió més activista, les aportacions als Seminaris Interdisciplinaris sobre Plurilingüisme a Espanya celebrats a Madrid, Barcelona, València i Sant Sebastià.
En segon lloc, com sol passar en casos així, cal no perdre de vista la política comparada. A Europa no hi ha gaires exemples de lleis de llengües com la que es planteja a Espanya, però n'hi ha una en concret que també hauria de ser damunt la taula des del començament. La llei sobre les llengües nacionals i la comprensió entre les comunitats lingüístiques de Suïssa és plena de clàusules que poden inspirar el legislador espanyol. La llei suïssa regula "l'ús de les llengües oficials per les autoritats federals i en les relacions amb elles", que és si fa no fa el que els dos Peres van convenir que calia regular, en la línia del programa electoral d'Esquerra.
En tercer lloc, la llei de plurilingüisme també hauria de ser l'ocasió perquè el legislador espanyol "transposi", per dir-ho així, els articles de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries relatius a l'administració en general i a l'administració de justícia en particular. En la mesura que ha estat ratificat per Espanya, aquest tractat internacional forma part de l'ordenament jurídic espanyol, però la veritat és que fins ara Espanya no ha fet l'esforç legislatiu per consagrar aquesta circumstància.
Amb tots aquests ingredients, hauria de ser possible elaborar una llei perfectament constitucional, una llei que fins i tot pogués rebre el suport d'una majoria parlamentària més àmplia que la que va donar suport a la investidura de Pedro Sánchez. El nucli de la llei hauria de ser un principi amb el qual tot l'arc parlamentari podria estar d'acord: el dret d'opció lingüística. En les relacions amb l'administració estatal, els ciutadans haurien de tenir garantit de manera efectiva el dret a utilitzar la llengua oficial que triïn i a ser correspostos en aquesta llengua.
En pro d'aquest consens ampli, la llei no hauria d'interferir en la competència de les comunitats autònomes per regular l'oficialitat de les seves llengües pròpies, especialment en el camp de l'ensenyament. Per posar només un exemple, en aquestes mateixes pàgines Sebastià Alzamora argumentava que la llei espanyola hauria de fer impossible la "segregació" lingüística escolar que pretén el govern de les Illes Balears. La llei no hauria de ser l'excusa per obrir cap guerra entre l'Estat i les comunitats, i menys en un cas com aquest, que obligaria el legislador a fer impossible també la "segregació" que impera al País Basc i Navarra des de fa dècades. En pro d'aquest consens, també caldria molt de tacte amb la mateixa denominació de les llengües. La proposició de llei del PSOE presentada el 2017, per exemple, parlava de les "llengües oficials diferents del castellà". Si la majoria de parlamentaris no estan preparats per acceptar la denominació "català/valencià", és millor no embolicar-s'hi.
En resum: a diferència de l'oficialització del català a Europa, la llei espanyola de plurilingüisme descansa en un acord previ entre els actors que la poden fer possible i això fa que sigui més realista, però perquè tot plegat no sigui llegit com una altra concessió de Sánchez a l'independentisme (i com a tal, derogable en un futur), la llei hauria de ser promoguda com una exigència constitucional que només busca garantir els drets de tots els ciutadans espanyols a utilitzar les seves llengües en condicions d'igualtat.